Una maleta…plena de comèdies

Ignasi Roda Fábregas | Font: Ignasi Roda Fábregas Claude Magnier fou un dramaturg francès mort prematurament (63 anys) que va recollir alguns èxits puntuals en l’àmbit de la comèdia. Una de les seves obres, Oscar, va ser la més afortunada, sobre tot pel seu protagonista, Luis de Funes, que la va interpretar en teatre i en cinema. Per tant estem davant d’un text fet a mida per a l’histrionisme del seu intèrpret. Luis de Funes era un d’aquells actors que treia suc de les pedres gràcies a la seva capacitat d’improvisació. Cada funció era ben diferent de l’altra. Un exemple a casa nostra seria en Paco Moran, del qual companys de teatre me n’han explicat de grosses i gruixudes, fins al punt que algú d’ells em va confessar que s’havia arribat a pixar al escenari, de tant riure, o no recordo si em van dir que va ser el propi Paco Moran que s’ho va fer a sobre. Vet aquí, doncs, el repte a l’hora de posar en peu Oscar, tenir un histrió. La Inestable s’hi ha llençat de cap, en aquest 33 aniversari de la seva creació, i crec que la tria no ha estat encertada. No em cansaré de dir, però, el mèrit que té aquest grup i la seva fidelitat amb Bellaterra que, crec, hauria de ser corresposta amb una bona política cultural. Però, anem als fets! El muntatge del TIB va de més a menys. Arrenca amb força i seguretat. L’espai escènic ajuda perquè un bon decorat ajuda a emmarcar una funció, és a dir, fer-la atractiva visualment. El seu decreixement és degut al que apuntava abans: una obra que l’ha de sostenir un sol actor, ja que la resta són comparses. I aquí és on no s’arriba. I és llàstima perquè crec que en Jordi Amat té moltes qualitats com a actor, però el repte és excessiu. Crec també, que li ha faltat l’ajuda del director que, sense objeccions, havia de fer tisorada a l’obra, i sense pietat. No calia que durés tant (més de dues hores!) És excessiu pel grup i cal tenir molt bons intèrprets, què dic bons, boníssims, per aguantar el muntatge d’aquest metratge (en argot cinematogràfic). Perquè, insisteixo, com a obra que està al servei del lluïment d’un intèrpret, el seu argument és el de menys. L’envitricoll avança maldestre i només depèn de la interpretació per salvar-lo. Tot i així, el TIB ha fet un treball rigorós perquè no és fàcil treballar una obra de diàlegs curts i trepidants. Alguns intèrprets composen un fris de personatges força ben dibuixats: al protagonista s’hi afegeix la filla bleda, el majordom amanerat, la senyora de la casa ben posada, l’empleat amb reminiscències de Mr. Bean, l’antiga majordoma, la filla innocent, etc. Hi ha bona fusta en el grup i crec que es mereixerien una obra millor on poder mostrar les seves capacitats interpretatives per anar polint el seu ofici, sobre tot pel que fa a la dicció i la vocalització. Aquesta és una reclamació recurrent en mi, perquè de comèdies de qualitat n’hi ha, com diria Txejov, “…a puntades de peu”. Hi ha maletes penes d’elles i cal buscar aquelles adients a les qualitats i possibilitats del grup. I això és feina del director.