Quan vaig viure a Escòcia, a prop dels Trossachs, al matí sempre em visitava un esquirol a la finestra de l’estudi. Ens vam fer “una mica” amics, perquè amb els esquirols només pots aspirar a que et visitin i des de la seva inquietud comparteixin amb tu una estona… Després fugen i s’enfilen a les branques dels pins, desapareixen fins que quan menys t’ho esperes, et sorprenen. Poc imaginava que acabaria vivint en terra d’esquirols, també: Bellaterra. I ben pensat, sabeu què? La gent de Bellaterra som esquirols en el sentit animal de la paraula, perquè ens comportem com ells. Volem compartir una estona la vida amb els altres, enyorem fer-nos companyia amb aquella visió idíl·lica dels pobles petits d’abans, però també ens agrada anar al nostre aire, enfilar-nos als nostres arbres particulars i fugir de la mirada dels altres.
Aquest esperit d’esquirols necessitava aquest BellaterraDiari que ara ens sorprendrà quan menys ens ho esperem a través del mòbil, de l’ordinador, en qualsevol racó on estiguem fent vida. Obrirem els ulls i ens trobarem amb els altres esquirols per compartir vivències, entrebancs, il·lusions, aficions, reivindicacions i esperances, perquè al cap i a la fi, la vida és això.
Quan la Laia Tardós m’explicava el projecte de BellaterraDiari pensava: perfecte! Aquesta comunitat que som, dispersa i fugissera, que té ara més espais físics que mai per compartir una estona de conversa, necessita que l’estivin, que li posin uns aglans o uns cacauets a l’àmpit de la finestra, per entretenir-se a pensar en nosaltres, Bellaterra, i deixar que el món continuï girant una estona lluny de casa.
La il·lusió amb què arrenca BellaterraDiari porta els gens de qui s’estima aquest poble. Perquè el lloc on vivim ha de teixir vincles de pertinença. Són aquests carrers, amb pujades i baixades, amb dreceres i viaranys, amb serveis dispersos, amb restaurants on combinem encara l’aire que es respirava abans i com volem que respiri ara. Són aquests els espais que ens veuran envellir. I perquè ens els sentim nostres, hem de saber què hi passa, què sent la seva gent, què volen i què troben a faltar. Compartir. La comunicació a través dels mitjans el que busca és compartir la vida i millorar-la entre tots. BellaterraDiari neix amb aquest esperit: retrobar-nos. L’esquirol hi serà sempre, disposat a desaparèixer perquè no el trobin, però sempre sentirà aquell nervi que el farà aparèixer quan menys t’ho esperes. I apareixerà a BellaterraDiari a partir d’ara, si tothom s’hi reconeix.
Mentre esperem tots els esquirols que apadrinaran BellaterraDiari cada dia, perquè des d’avui és una aventura col·lectiva, l’apadrino uns dies per fer-li companyia. Els inicis sempre són difícils. Aquí quieta, endevinant-vos, vetllant fins que aparegueu i l’ajudeu a viure.
Mònica Terribas
periodista
