No se’n sap ben bé l’origen ni com va aparèixer al lloc on ara s’hi està. Algunes memòries parlen que va dur en Joan Gusi, rescatada de l’enderroc d’un xalet estiuenc, però, tot i així, una escultura d’aquesta mida és prou estrany que s’hi estigués en una casa particular, a menys que la família fos especialment devota. Altres parlen d’una aparició sobtada fruit de l’abandó o d’un furt, i que els lladres, decebuts pel valor escàs que li donaren els col·leccionistes, decidiren deixar-la en aquest lloc, amagada de mirades quotidianes. Hi ha la versió romàntica, la d’un escultor vingut a menys que, en els seus darrers dies de pobresa mai no li va faltar un plat a taula a l’hostal Sant Pancraç de Bellaterra i que ell, en agraïment, una nit la hi va portar, vés a saber com. El cas és que, a l’endemà, el trobaren mort al peu de l’escultura, just en la visual on miren els ulls de la Mare de Déu i el seu fill Jesús. Finalment hi ha una versió més miraculosa, la d’una penya qui hi havia als terrenys on es va construir l’hostal. Diuen que els paletes van mirar d’esmicolar-la a cops de mall, però que la pedra se’ls va resistir. L’encarregat va dir que ho deixessin per l’endemà, però, vet aquí que a l’endemà aquella penya ja no era com al principi. Semblava que algú l’hagués començat a cisellar i es començaven a endevinar algunes formes.

Així van passar un dia i un altre, mentre la construcció de l’hostal tirava amunt.

I cada nou dia desvelava més i més la forma definitiva. Quan l’hostal es va acabar de construir aquella penya s’havia transformat en una Mare de Déu amb el seu fill entre les cames aprenent a caminar. Tant la mare com el fill miraven amunt, com si contemplessin aquell flamant edifici acabat de construir, amb alegria. Aleshores, l’amo de l’hostal va ordenar que portessin la imatge a dins. Així ho van fer, però com sol passar en aquests casos, a l’endemà la imatge tornava a ser al lloc d’origen. Més de dos i tres cops van intentar de fer el trasllat i amb el mateix resultat. El mestre d’obra de l’hostal va fer notar al propietari que durant la construcció ningú no havia patit cap mena d’accident, ni tan sols una esgarrinxada, cosa poc normal ja que, en aquells temps, poc o molt, en tota empresa d’edificació un o altre accident s’esdevenia. Això els va fer entendre que aquella escultura els havia protegit i que havia d’estar allí on era. I allí la van deixar. Aquesta versió miraculosa parla del motiu de la caiguda d’ulls, i que es va esdevenir més endavant. Va ser quan esclatà la guerra fratricida. La gent de lloc va decidir tapar l’estàtua per a protegir-la. Passada la guerra, i en destapar-la, la mirada de la Mare de Déu i Jesús havia canviat i miraven cap avall, com avergonyits de veure els estralls de la guerra. Una variant lliga aquesta caiguda d’ulls amb la mort de l’escultor. Sigui com sigui, el cas és que l’estàtua segueix en el mateix lloc, impertèrrita. Fins i tot algú va intentar de fer una romeria anual per a venerar-la. La cosa no va quallar, sortosament per la gent de l’hostal. En quant al nom, sense saber qui ni quan, es va començar a dir que aquella era la Mare de Déu de l’Hostal, i que protegeix tant l’edifici com els que allí hi van a dinar.

És bo saber-te protegit mentre menges.

Fins i tot n’hi ha que, abans d’entrar al restaurant van a fer-li una visita per encomanar-se a la Mare de Déu i al seu fill i, de passada, demanar-li algun favor. No se’n saben de miracles, si és que n’ha fet, ni cap mena d’intercessió. Algú ha arribat a proposar que, per saber si era miraculosa, giressin l’estàtua vers La font de la Bonaigua per veure si la feia tornar a rajar. Ningú no gosa fer-ho. No fos cas que, a l’endemà, l’estàtua aparegués de nou girada. Aleshores sí que caldria creure en els miracles. Extret del recull: Llegendes i tradicions fictícies, d’Ignasi Roda