La masia de Can Miró a l’any 1943 Foto: Desconegut. Gentilesa família Vila-Puig
Can Miró és l'altra masia que hi havia prop de casa. A diferència de Can Domènec, de la que ja he parlat, regentada per una família jove amb iniciatives i il·lusió.
El sender que hi portava era deliciós: calia prendre'l també a l'estació, ja que la via del tren havia escapçat antics viaranys, àdhuc el camí de Cerdanyola. Sobrepassada la nostra finca i després d'enfilar un coster plantat d'oliveres, endevinaves al mig d'una ufanosa vinya la drecera que et deixava a Can Miró. Jo hi anava sovint: era company de parvulari de la Maria i el Jaume, dos dels fills dels Sagarra Ricart, la Montserrat i la Magdalena, resideixen encara a Bellaterra. Els de Can Miró tenien en aquella època carros que portaven grava i sorra a les torres en construcció de Bellaterra. Algun cop, al sortir de l'escola coincidíem amb un dels que tornava de buit a casa. El Jaume ens convidava a pujar-hi per fer camí en l'insòlit vehicle de grans rodes amb llanta de ferro, vol dir que els salts sobre els primitius carrers eren espectaculars. Tota una experiència!
El Jaume ens convidava a pujar-hi per fer camí en l'insòlit vehicle de grans rodes amb llanta de ferro
Sota de la nostra casa hi havia un dels camps de Can Miró, escenari perfecte per observar diferents tasques agrícoles. A la tardor, una bona llaurada amb el brabant deixava la terra llesta per la sembra. El mes de juny era el de la sega, que el Josep feia utilitzant una segadora mecànica, la primera que jo vaig veure.
Per proximitat he pogut conèixer tota la nissaga dels Sagarra Ricart: avis, pares i fills. No fa pas massa acomiadarem la Mercè a qui en els seus darrers temps visitava la casa de les filles amb les que vivia. Parlàvem una bona estona. La conversa, sempre emotiva, ens portava al temps en el que la vida del mas coincidia amb el nostre veïnatge. Tot queda ja molt lluny.
