Mª Glòria i Santiago Vila-Puig a Bellaterra Octubre 1936 Foto: Família Vila-Puig
Quan el mes de setembre de 1936 arribàrem a Bellaterra tot va resultar nou. La casa era espaiosa i plena de llum, l'entorn molt bell però, els amics que teníem a Caldes d'Estrac varen quedar enrere: ens calia començar de nou. No era fàcil. A més de la guerra -que els menuts endevinàvem per la preocupació dels pares, els bombardejos aeris sobre Barcelona i el roncar dels “Xatos”, els avions que s'enlairaven de l'aeroport de Sabadell- prop de casa no hi havia ningú amb qui compartir jocs.
Nostre germà -de més edat que Maria Glòria i jo- poques vegades s'ajuntava als nostres, però els menuts descobrirem, entre els mobles i les coses que arribaren procedents de la casa de Sabadell, joguines que resultaven totalment noves. En traguérem un bon profit.
Les més sorprenents eren un cavall de feltre blanc muntat sobre un peu de ferro amb quatre rodes, dos tricicles, un preciós camió de fusta i les de més èxit: la col·lecció de trens de corda, que el pare havia portat de París en els seus viatges a la capital francesa, material suficient per muntar sobre la catifa de la sala, una bona xarxa ferroviària. Passàvem una llarga estona acoblant vies i agulles, posant senyals en les dues estacions -una a cada extrem de la línia- i repartint el material rodant -locomotores i vagons- que a voltes provocava algun estira i arronsa, que resolíem sempre amigablement. El joc solia durar. La circulació dels combois suposava un al·licient extraordinari, però acabada la sessió recordo que ens costava força tornar a endreçar-ho tot, tasca per la que sovint calia l'ajut d'algun voluntari que deixes el terra de la sala sense rastre de trens.
Joguines a part, una de les coses que més plaia als tres germans eren les sessions de dibuix que fèiem amb el pare i que resultaven molt profitoses. Ben sovint ens posava un model -ceràmica, alguna fruita o un parell de llibres- que calia plasmar en els nostres blocs seguint les seves encertades indicacions. Ens ho passàvem molt bé; teníem un bon mestre!
Tornant als jocs, cal dir que més endavant s'afegiren al nostre reduït entorn alguns amics de Sabadell, amb els que durant la tarda dels diumenges jugàvem a plaer. Ens passàvem bones estones al patí amb una pilota, fins que un xic fatigats optàvem per entrar a casa i seguir amb esplais podríem dir d'interior. Disposàvem de variats recursos: projectar pel·lícules amb l'inefable cine NIC, representar alguna obra amb el Teatro de los niños, (el repertori incloïa àdhuc un Shakespeare – El mercader de Venècia), per acabar amb el reguitzell d'oportunitats que ens brindaven els Juegos Reunidos, que la casa Borràs de Mataró venia amb molt d'èxit.
He de reconèixer però, que l'entreteniment per excel·lència d'aquells llunyans caps de setmana, era la projecció de les pel·lícules de 9,5m/m que la mare llogava setmanalment a “Cinematografia Amateur”, un establiment de la Ronda de la Universitat, prop de la Plaça de Catalunya, que recordo perfectament. Amb el projector Eumig –que funcionava molt bé- tinguérem oportunitat de visionar moltes de les cintes del còmics mes famosos del cinema mut: Chaplin, Harol Lloyd, Laurent i Hardy… Sempre he cregut que aquelles sessions ens iniciaren en el món fascinant de les imatges, per les que segueixo tenint autentica passió. La llavor que la mare sembrà en nosaltres -amb el lloable ànim d'entretenir-nos- fructificà. Sempre li he agraït.
