Fa pocs dies ens van visitar al campus de Bellaterra de la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’obra Limbo, elles són: Les Impuxibles.
Què passa quan tens alguna idea, vols expressar la teva opinió o simplement vols que la gent t’accepti tal com ets i no pel que una societat t’imposa?
Què passa quan tens alguna idea, vols expressar la teva opinió o simplement vols que la gent t’accepti tal com ets i no pel que una societat t’imposa? Passa que ens hem de trobar el camí o el mitjà adequat per fer-ho.
Les Impuxibles és una companyia que neix de l’amor i de les ganes de crear de dues germanes. Una n'és la coreògrafa i ballarina i l’altra la pianista i compositora, es diuen Ariadna i Clara Peya.
És precisament la Clara que ho descriu dient que “mitjançant la dansa, la música i la dansa-teatre, vam decidir formar una companyia hibrida i poder expressar el que necessitavem”
Limbo és un espectacle que barreja el teatre, la música i la dansa en viu i que parla sobre la història d’un trànsit i no de qualsevol trànsit: la Berta ara és l’Albert, i no s’identifica amb el gènere que el seu cos (i la societat) li imposen, la qual cosa implica acceptar-se tal i com és ell en un món amb un superàvit d’etiquetes.
Limbo és un espectacle que barreja el teatre, la música i la dansa en viu i que parla sobre la història d’un trànsit i no de qualsevol trànsit: la Berta ara és l’Albert
La Clara ens explica que “tenien la necessitat de mostrar diferents realitats que no fossin del codi binari (home/dona), la visibilitat és un assumpte que a hores d’ara està a l’ordre del dia”. Nosaltres sentim que el tema (el transgènere) s’ha posat de moda. Fa 3 anys que portem Limbo i crec que la gent a poc a poc té molt més coneixements però de totes maneres, hi ha l’eterna lluita no? Evidentment encara tenim molta feina a fer”
La Clara ens explica que “tenien la necessitat de mostrar diferents realitats que no fossin del codi binari (home/dona)
L’actriu i cantant, Mariona Castillo és l’encarregada de “donar-li veu i vot” a l’Albert. Ens confessa que a nivell personal aquest projecte li ha fet adonar-se del sentit que té parlar d’aquesta temàtica i que la pregunta que es va fer al principi va ser: “com em transformaré jo en un home?… em va entrar por de dir no sé si ho sabre fer i molt d’agraïment amb la companyia de Les Impuxibles que sempre em proposen de fer coses que van més enllà de les que jo em penso que són les meves possibilitats”
Com em transformaré jo en un home?… em va entrar por i agraïment a la vegada
El resultat final no va decebre ningú, des de comentaris com “ostia, aquest noi que bé que ho fa” (que per a la Mariona ha sigut un “logro interpretativo super bestia”), gent que es pensava que era un noi trans de veritat, fins als seus coneguts qui li deien: és que ets tu però no et veig a tu!, és com si fos el teu germà bessó!” i es que la seva interpretació, tan íntima, ens fa pensar que estem davant d’algú que està patint i al qual voldríem com a mínim dir-li: tot anirà bé.
El resultat final no va decebre ningú, des de comentaris com “ostia, aquest noi que bé que ho fa…
La caracterització del personatge aconsegueix complementar gràcies als detalls, a més del treball de musculació, moviment masculí, per a la Mariona l’impacte més fort que va tenir quan preparaven el seu procés de transformació va ser quan es va veure davant del mirall, va pensar: “ara si!, ara si!”.
Durant l’espectacle es passa indistintament de la compressió al desencant, de la tendresa a la passió. Les melodies del piano serveixen de rerefons a coreografies que semblen transportar-te a un petit món d’inseguretat, solitud i tendresa: el món de l’Albert.
La Mariona a nivell personal diu que amb l’obra se li ha “desdibuixat el binarisme que tenia al cervell”, ha pogut conèixer gent trans, té més informació sobre el tema i doncs per a ella passa a ser més real que teòric: “m’ha fet entendre que no hi ha una manera de ser trans, cada persona té la seva pròpia vivència, això m’ha fet relaxar la resistència que jo tenia”
Tot això ens planteja la següent pregunta: tindria l’art la capacitat d’ enviar un missatge social de manera molt més potent i propera que no pas altres iniciatives?
Per exemple a Limbo, on les vivències reals de 2 persones transsexuals, combinades amb la música i la imatge visual de les coreografies, “t’arriben molt més al cor i a l’entranya que un discurs elaborat en paraules” com explica la Mariona.
Per a la Clara “No es el mateix que llegir un llibre o veure un documental, mitjançant el teatre, mitjançant l’art és molt més fàcil entrar dins d’allò. Hi ha molta gent qui ens ha dit ostres! gràcies perquè emocionar-me m’ha fet fer-me conscient, agafar consciència de tot plegat”. De fet la seva nova creació AÜC, tracta el tema de la violència sexual, “tema tabú que no es vol afrontar o mirar a la cara” diu ella.
Ostres! gràcies perquè emocionar-me m’ha fet fer-me conscient, agafar consciència de tot plegat”
Ja sigui amb les Impuxibles i obres com Limbo – on la càrrega emocional és podria tocar fins i tot amb les mans – o actrius com la Mariona Castillo, professional qui parla amb l’emotivitat d’algú que estima molt el que fa (de fet, totes dues: la Clara i la Mariona ho fan així) són el reflex d’iniciatives fetes amb amor i coratge. Iniciatives que no deixen a ningú indiferent. Ser conscients del que passa en aquest món que compartim totes i totes, això ja significa molt.
A poc a poc anirem lluny.
– Nominació premis Butaca: Tot i que els hi hagués agradat més una nominació com a millor ACTOR, la Mariona Castillo està nominada com a millor actriu de musical per “Limbo”. La Clara Peya està nominada per l’obra “Homes Foscos” com a millor composició musical.
Nominació premis Butaca: Tot i que els hi hagués agradat més una nominació com a millor ACTOR…
– Properes funcions de Limbo: 14 i 15 de desembre a la casa Elizalde de Barcelona i a la Sala Beckett del 30 de març al 9 d’abril del 2017
