Els Citroën 5 HP del pare

by | des. 9, 2016 | Opinió

 

La “tartraneta” en el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya amb seu a Terrassa. Foto: S. Vila-Puig

 

 

 

Els únics autos que va conduir el pare -el pintor Joan Vila Puig- foren dos Citroëns de 5 HP. Cert que havia tingut també una Motosacoche equipada amb “said”, però un auto, encara que modest i petit, li era més apropiat per encabir-hi les teles i els estris de pintor i emprendre-les per les carreteres de l'època, moltes d'elles plenes de clots i pols.

 

El primer el comprà l'any 1930; portava el número de matricula B-17669. Era de dues places, però tenia a la cua un espai en el que hi cabia un simbòlic equipatge. Era molt bonic: pintat de color gris clar amb capota fixa del mateix to. Aquest auto és el primer que tinc en el record,  hi havia pujat moltes vegades i en guardo testimonis fotogràfics que ho confirmen.

 

A les acaballes de la guerra -el mes de desembre de 1938- ens el van requisar, i tot i que al cap d'unes setmanes el localitzarem, estava tan maltret que el pare optà per no reparar-lo.

 

Però, com ell  molt bé deia , l'auto era una eina de treball, no podia prescindir-ne. Fidel a la marca i al tipus de vehicle, en buscà un altre d'igual… i el trobà a Sabadell i casualment pertanyia també a un artista: l'aquarel·lista Pere Gorro. Pagà les 4.000 pessetes que en demanava i al cap de poc ja dormia al garatge de Bellaterra. Estava també matriculat a Barcelona:  B-18951

 

Amb aquest auto el pare es desplaçà sempre més. Una bona part de la seva obra es deu al servei que li prestà portant-lo per diferents contrades de Catalunya prop del paisatge escollit. La “tartaneta” -així l'havia amorosament batejat- es convertí en tot un símbol, fins el punt que un critic d'art del moment -Vicent Coma i Soley- el va mencionar en un dels seus comentaris. Si veieu un Citroën de color clar ancorat a la cuneta d'una carretera -va escriure- vol dir que a prop d'allí hi ha en Vila-Puig pintant.

 

El pare tenia el seu cotxet en gran estima. Ell mateix el repassava i pintava, si calia, i quan havia de fer una sortida important, el dia abans el greixava, comprovava els nivells d'oli i aigua del radiador -en aquell temps no existien els líquids refrigerants, sols calia un gerro d'aigua fresca- per assegurar que tot estava correcte. Això era certament compensat per l'auto que, malgrat la seva poca potència, mai el deixà a la carretera.

 

Les meves primeres pràctiques en la conducció d'un vehicle, les vaig fer, evidentment, al volant de la “tartaneta”, jo era ben jove quan el pare em permetia conduir-la. Cal tenir en compte que les carreteres que freqüentàvem eren d'una tranquil·litat absoluta, per les que sols ens creuàvem amb algun carro i molt de tard en tard amb un vehicle de motor.

 

El pare l'utilitzava preferentment per anar a Santiga, llogarret  a prop de casa en el que havia pintat molt. Li plaia aquell tros del Vallès: el castell, les quatre casses del vol de l'església i masoveria -en la que va viure un any, quant ni tant sols hi havia carretera ni corrent elèctric- els ventruts pallers, els arbres despullats de les rieres, els camps de terra ocre i marges agrisats… Però això no vol dir que no s'aventures a emprendre llargs recorreguts, perquè amb la “tartaneta” havíem arribat a la Vall d'Aran!!. El pare no s'espantava pas. Pacientment, a una reduïda velocitat de creuer, cuidant de no forçar el petit motor de l'auto, enfilàvem el port de Comiols o d'Ager, fins plantar-nos al peu del majestuós de La Bonaigua, prova definitiva que també superàvem. Ho dic sempre en plural, perquè ben sovint jo l'acompanyava en les seves sortides pictòriques, Sóc testimoni viu d'aquells recordats periples que, malgrat els anys,  segueixen gravats en la meva ment.

 

Al morir el pare em vaig fer càrrec del Citroën, que vaig procurar deixar en el seu estat original, sens esborrar-ne l'empremta que amb els anys hi havia anat deixant. El posava en marxa, m'hi passejava i participava en algun rally de cotxes antics. Actualment es guarda en el Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya amb seu a Terrassa. 

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: