El recuperat BRILL18 a l’estació de Bellaterra Foto: S. Vila-Puig
Una altra cosa diferent que vaig trobar al arribar a Bellaterra, va ésser el tren. A Caldes d'Estrac, estava habituat a contemplar locomotores de vapor encapçalant combois de viatgers de vagons de fusta amb plataformes, llargs trens de mercaderies precedits per antigues maquines de tres eixos, mítiques estacions amb rellotge i campana a l'andana, dipòsits d'aigua, plaques giratòries, xarxes de vies, en fi, sobre les que primitius vagons pacientment restaven…
La línia fèrria que unia Sabadell amb Barcelona. pertanyia a Ferrocarriles de Cataluña, S.A., empresa que va emprendre la lloable tasca de foradar -ara fa cent anys- la serra de Collserola per arribar, primer, a Les Planes de Vallvidrera i més tard a Sant Cugat, Terrassa i Sabadell.
Els trens que passaven per Bellaterra, eren menys espectaculars que els que vaig deixar al Maresme. Tan els cotxes americans, com els de les sèries 400 i 500 construïts als tallers de Sarrià, circulaven en composicions de dos o tres unitats mogudes per motors elèctrics. Per això a Sabadell a aquest tren se'l coneixia com l'elèctric.
Per a mi va ésser una novetat i ben aviat vaig aprendre a classificar tot el material rodant. Els meus preferits eren, sens dubte, els Brills que l'any 1914 s'importaren dels Estats Units i que posteriorment es completaren construint-ne rèpliques als tallers de Sarrià. Eren uns cotxes preciosos, dels que se'n conserven dos: el 18 dels Catalunya i el 302 del Sarrià. Tot i ésser germans de procedència –tant els uns com els altres fabricats per la companyia Brill & Cº de Filadelfia- eren certament diferents. Els numerats amb la serie 300, foren els que circularen pels carrers de Barcelona fins arribar a Sarrià, suplint el primitiu tren de vapor. No tenien porta en el tester i les d'accés pel passatge s'accionaven des de l'interior per un comandament del que sols tenia la maneta el cap de tren. Disposaven d'un departament de segona classe, amb seients entapissats de vellut verd, i un altre de tercera, amb més capacitat i amb seients de fusta que feien evident la distinció entre estaments que reflectia també el preu del bitllet.
Com he dit, els cotxes de les series 10 al 27 eren força diferents. Un xic més espectaculars, intercalaven un remolc entre els dos motoritzats. Recordo molt bé els antics 400 i 500 de bella estampa i els “granotes”, que en els anys quaranta, partint d'antics bastidors, es muntaren a Sarrià, aconseguint donar un cert aire de modernitat als combois de la companyia que tothom considerava modèlica. Se'ls conegué popularment amb el nom dels batracis pel fet d'estar pintats de color verd i portar els fanals davanters sobre la cabina de conducció. Recordaven els particulars ulls dels amfibis.
Peró a més del material rodant, el traçat de la línia era molt bell, algunes estacions d'encertada arquitectura i el personal d'una correcció i amabilitat fora del normal. Com jo i la meva família n'érem clients addictes -els autos eren escassos, calia fiar-se del tren- coneixíem caps d'estació, revisors i conductors amb els que arribaves gairebé a intimar; el reglament ho permetia, les normes eren força més indulgents que les d'avui, fins el punt de que si el cap d'estació en el moment de donar sortida al tren, veia apropar-se un viatger habitual, esperava donar el senyal fins que aquest hi havia pujat. Inefable!
Jo recordo molts empleats i mantinc encara memòria dels seus noms: Gimeno, Montero, Cunillera, Tarrason, Cadena, Viu… Vestien d'estam gris i portaven una gorra de plat amb un distintiu depenent de la feina que tenien assignada. Pels caps d'estació era obligatori uniforme militar de color blau: tenien graduació de sergent. El moment era el moment. En els inicis, a cada comboi hi havia, a mes del conductor, dos revisors ja que les portes s'obrien manualment accionant, a dreta i esquerre, una gran maneta que les obria mecànicament i si l'andana era baixa, aixecava la plataforma que mostrava l'escala per poder baixar amb comoditat.
Els temps eren uns altres i el nostre ferrocarril no ha quedat enrere: ha evolucionat també de manera transcendent.
