Vuitanta anys enrere tot era molt diferent, la vida transcorria dins de paràmetres que no tenen res a veure amb els actuals. Es per això que resulta difícil establir comparacions i si en canvi emocionant evocar fets remots que tenien lloc en un entorn que encara és el nostre. Pretenc parlar dels esmorzars i de les berenades que es feien antigament a Bellaterra.

Cal dir que la gent estava predisposada a sortir a ple aire;  una font, una masia o el camp obert, eren llocs que els que vivien a ciutat consideraven ideals per fer-hi un àpat, celebrar algun esdeveniment o passar una estona agradable amb la família, amics i companys de feina.

Bellaterra era un indret idoni per aquest tipus de trobades: tenia  boscos fàcilment accessibles, una font -la de la Bonaigua- situada en un espai ampli i ben ombrejat, un mas -el de can Miró- famós per les seves esmorzades i primordial en aquella època sense cotxes, el ferrocarril, que oferia un servei excel·lent i et deixava a pocs metres del lloc escollit.

El meu sogre -el recordat Joan Morera- amb alguns amics sabadellencs, prodigaven les estades a Bellaterra per anar a can “Mironet” -com deien ells- i apropar-se a la taula en la que els servien un esmorzar digne d’elogi: unes llesques de pa amb tomàquet, acompanyades d’un assortit d’embotits casolans, uns bons talls de pernil i l’imprescindible porro amb vi de la collita. (No oblidem que el rodal de Bellaterra  fins arribar a Cerdanyola, era pròdig en vinyes en les que es collia raïm de força qualitat. El comerç del vi va ésser important, durant anys, en aquesta zona del Vallès).

Els amics passaven a can Miró una agradable estona de la que es conserva algun record fotogràfic: els que il·lustren aquest escrit en son alguns. Els podem veure davant la façana de la masia, prop d’un carro a punt de sortir. Àdhuc el llom del cavall -un preciós exemplar- fou utilitzat per un dels assistents per la pose, que contemplem avui amb certa nostàlgia.

Grup de sabadellencs a can Miró – any 1945. El tercer de la segona fila des de l’esquerra es Joan Morera Foto: Gentilesa família Vila-Puig

A part de les trobades de petits grups a Bellaterra, impressionava la gernació que hi acudia la tarda del dijous gras, la setmana abans d’iniciar-se la Quaresma.

-Dijous llarder, botifarra menjaré.

sentenciava la dita i la gent ho practicava a pleret. A Sabadell la industria es paralitzava, la majoria de fàbriques, tallers i despatxos tancaven aquella tarda i el poble venia a corrua feta a Bellaterra, proveïts amb un bon berenar i ampolles de xarel·lo -el refrescament de la gorja, no sempre estava a càrrec de l’aigua de la font. Aquella tarda excepcional Bellaterra s’omplia de festa i gresca; ressonava arreu el clam d’una multitud que gaudia d’un lleure merescut. Donava goig de veure. El ferrocarril no donava abast, els antics cotxes s’omplien fins les plataformes i el revisor tenia feina per apropar-se als comandaments per obrir i tancar les portes.

Arribats a Bellaterra, es formaven llargues fileres de gent engrescada que es repartia per diversos indrets. El camí que portava a casa es convertia també en escenari de la processó dels que pretenien passar a ple camp una tarda plaent.

 Avui s’ha perdut la tradició, al menys pel que fa al camp i a casa nostra. La població l’empren  per altres àmbits i el cotxe hi ajuda. Ja no n’hi ha prou amb anar a l’estació, esperar l’arribada d’un comboi i fer uns pocs quilometres amb el tren. Ara tot es més fàcil i alhora més complicat, disposem de vehicles ràpids, una xarxa de carreteres que en la meva joventut era impensable ni tant sols en somnis… però compte que en uns instants el transit es pot complicar i el que pretenia ésser una sortida intranscendent es pot convertir en una espera d’hores a la autopista de torn.

El progrés i la vida moderna tenen també el seu preu!

Els amics, tornant de can Miró, es fan un retrat a l’andana de l’estació de Bellaterra, àdhuc amb el cap d’estació Sr. Gimeno. Foto: Gentilesa família Vila-Puig