El “Tordo” i el “Romero”

by | gen. 19, 2017 | Opinió

Els dos cavalls, guiats per ‘Quimet’ Ricart, llaurant a Bellaterra el 1945. Al fons a la dreta es pot veure l’estació de Bellaterra Foto: Cedida

En un dels meus anteriors escrits he parlat dels nostres veïns de can Miró i els carros amb els que feien transport de grava i sorra a les torres en construcció de Bellaterra. Era una tasca  per la que els calia disposar de bons carreters, carros apropiats i sobre de tot de potents cavalls, en definitiva els responsables d’arrossegar-los. Tingueu en compte que per entrar i sortir de la gravera, els animals havien de fer un gran esforç per superar les fortes rampes, sovint enfangades.

I és que el fang, en aquells anys gloriosos, era present en qualsevol camí i també en els carrers de pobles i ciutats. Els de Sabadell, a ple centre, estaven permanentment enfangats. En el de les Tres Creus -on jo vivia- hi havia una gran fanguera, que a l’estiu es convertia en pols si el “carro de la bota” no hi deixava caure els seus benèfics regalims d’aigua. 

Imagineu el que passava a Bellaterra. Els camins estaven marcats per les rodes dels carros que amb el seu pas constant, feien solcs a la terra humida a voltes espectaculars. Com passava a les calçades romanes, les roderes creaven una mena de via en la que les rodes quedaven presoneres fent més fàcil la circulació. En el camí de casa -que era el que jo freqüentava- s’hi podien veure crestes de fang, que un cop seques, decoraven i donaven identitat al vell vial. El meu pare -el pintor Joan Vila Puig- en va saber treure un bon profit, al deixar les roderes immortalitzades en dotzenes d’obres en les que els camins del Vallès en són protagonistes.

Recordant aquell temps, em plau mencionar el “Tordo” i el “Romero”, dos dels cavalls de can Miró que en els anys de la meva infantesa podia contemplar a diari quan passaven amb el carro pel camí de Cerdanyola que transcorria prop de la nostra finca. Eren uns animals magnífics, de noble estampa i equilibrades proporcions, pit ample i musculades anques, just el que calia per moure eficaçment el carro de “metro” -anomenat així perquè la seva cabuda era d’un metre cúbic- al que estaven enganxats. Seré més precís: un d’ells, perquè l’altre anava al davant sumant la seva força al que es trobava entre els braços del carro.

El “Tordo” tenia la pell i el pel de color avinagrat, el “Romero” era blanc amb les potes tacades de negre. La imatge que acompanya aquest escrit correspon al dibuix que els va fer el pare en un descans mentre  llauraven el camp de sota la nostra casa.

I és que els nobles quadrúpedes, comandats generalment per Josep Sagarra, Quimet Ricart -el seu cunyat- o el Jaume (un dels mossos de la casa), treballaven sovint en el gran camp que hi havia sota la nostra torre, o més encara, la mare demanava els seus serveis per llaurar el camp del davant  per sembrar-hi blat, ordi o civada. 

Era bell contemplar la bona feina que feien tots plegats, com l’arada de rodes, magistralment guiada i moguda amb força pels dos cavalls, brillava amb el fregadís de la terra humida, en la que obria profunds solcs presagi d’una propera sembra. 

El pare, enamorat de les feines del camp i dels seus protagonistes, no es podia estar de dibuixar-los o fer alguna fotografia amb la seva primitiva Kodak. Jo he conservat sempre els clixés. M’ha semblat adient publicar-ne un avui; és el testimoni d’una Bellaterra que hem deixat enrere però, que encara perdura en el record. 

Els cavalls de can Miró. Foto: Dibuix de Joan Vila-Puig 1945

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: