Salvament d’esquirols a Bellaterra

Sciurus vulgaris Foto: D. Sabartés

L’esquirol (Sciurus vulgaris) és un mamífer rosegador, simpàtic, amable que gaudeix de molta empatia entre la població. Especialment a Bellaterra, en ésser la mascota – emblema que figura a l’escut.

He llegit la notícia dels dos passos instal·lats a Bellaterra per a protegir esquirols dels atropellaments al seu creuament de la carretera BV-1414 (El PuntAvui, 14.1.17). Una mesura correctora que esdevé pionera per a l’espècie i realça el nom de Bellaterra en l’àmbit ecològic i ambiental. Res més que lloar aquesta acció proteccionista. A més, és econòmica segons comunicat de premsa, i m’ho crec; res a dir.

Dic “correctora” i és aquí on aboco les nevés reflexions i que us vull transmetre.

Bellaterra està ubicada en una àrea amb gran presència del bosc mediterrani litoral on pins, alzines i altres espècies vegetals boscanes constituïen el suport arbori principal. La urbanització de l’hàbitat natural i el creixement urbà de Bellaterra han comportant una desnaturalització d’aquest entorn natural de manera que comunitats florístiques i de la fauna autòctona s’han fragmentat, degradat i/o desaparegut. Senzillament, l’hàbitat natural s’ha alterat i tot indica que no ha acabat. En conseqüència, espècies animals sensibles minvaran en efectius, desapareixeran o bé caldrà incorporar mesures de protecció (correctores) com s’han fet per als esquirols.

Malgrat que Collserola i l’entorn proper és un bon hàbitat per a l’espècie, es poden adoptar accions per evitar atropellaments; ara bé, aquests no són l’única causa de mortalitat de l’esquirol. La desnaturalització de l’espai afecta els recursos alimentaris i d’abeurament de la fauna. La urbanització té l’efecte d’aïllament poblacional per a l’esquirol i per a d’altres espècies; cert que els corredors biològics l’atenuen. A més, hi ha els depredadors naturals terrestres o aeris propis de l’ecosistema i també d’altres introduïts per la presència humana, com per exemple els gats domèstics.

La mesura no és pas una solució definitiva. Ni per a aquesta espècie ni per a d’altres no generalistes. Em pregunto: què farem per salvaguardar les espècies més vulnerables? O les amenaçades? O les que estan en perill d’extinció? Complicat, car i probablement no factible. Malgrat s’hi aboquin molts esforços humans, tècnics i diners.

Perquè el problema real i de fons és un altre: l’excessiva urbanització del territori. La població urbana dispersa en forma de taca d’oli a costa de minvar i malmetre l’hàbitat natural de la flora i fauna autòctona.

Tot plegat, una mesura compensatòria que com éssers humans ens fa sentir millor davant el que hem provocat, però que no resolt l’autèntic problema generat per nosaltres mateixos.

És aquí on rau la meva reflexió.