Els plans de davant de casa amb un bon gruix de neu (en aquest lloc actualment hi ha l’Hotel Campus) Foto: S. Vila-Puig
La vigília de Nadal de l’any 1962 va començara a nevar. Les volves queien pausadament cobrint el paisatge amb una immaculada catifa blanca.
Quin goig! Poder celebrar el Nadal en un escenari inèdit, resultava apropiat i emocionant.
L’Elisa i jo havíem estat convidats a la missa del Gall a l’esglesiola romànica de Santa Maria de Clarà, ubicada en la propietat que la família Figueras -bons amics nostres- tenen a Orrius. Al sortir de Bellaterra ja nevava, però malgrat que mai m’agradat conduir amb neu a la carretera, reconec que ho férem amb il·lusió. Finalitzada la missa i acomiadats els amics, iniciarem el viatge de retorn. La cosa començà a esdevenir cada cop més preocupant, la pujada a Bellaterra fou certament complicada per fer-la amb un auto amb pneumàtics convencionals. Feina tinguérem per arribar a casa.
La neu queia sense pausa, envoltada d’un silenci absolut, gairebé angoixant; ho feu tota la nit. Aquell Nadal seria recordat sempre més. Al cap d’unes hores la nevada tenia un gruix espectacular: a la galeria de casa vaig mesurar-ne setanta centímetres! La gent gran no havia vist mai res igual.
Ben aviat començaren els greus problemes. A més dels ocasionats per la paralització dels ferrocarrils i del trànsit rodat, n’hi havia d’altres que provaren de resoldre a corre-cuita les autoritats. Les mesures normals no eren ni de bon tros suficients per pal·liar l’enrenou causat: se’n buscaren de noves, com per exemple la contractació a Andorra d’un equip de maquines lleva neus que treballaren eficaçment a Barcelona. Tingueu en compte que es podia esquiar perfectament pel passeig de Gràcia i per la majoria de vies de la ciutat comtal.
A les llars de Bellaterra i de molts altres indrets, el tradicional àpat nadalenc ja estava enllestit i la taula parada. Els familiars que habitualment hi feien cap en aquesta ocasió, hagueren de desistir, el ferrocarril no funcionava i les carreteres d’accés a Bellaterra estaven cobertes de neu. Això va fer que el que s’havia preparat pel dinar de Nadal no es va poder consumir i per contra, els parents que pensant en desplaçar-se no havien fet cap compra, es quedaren amb l’estómac buit.
Nosaltres visquérem també les excepcionals conseqüències. Havíem d’anar a la casa pairal per compartir-hi el dinar tradicional, ens adonarem però, que la cosa no era gens fàcil: el gruix de la neu caiguda dificultava enormement caminar el quilòmetre escàs que separa les dues cases. Davant la dificultat tinguérem un bon pensament: demanar ajut al bon amic Xavier Sallent sempre prest a fer un favor, a més, àvid practicant de l’esquí de muntanya i amant de qualsevol aventura vinculada amb la neu i el fang. El trucarem i en pocs minuts ell i el Shepard –el seu gos de pel negre- ja eren davant de casa. El Xavi prengué en braços la Núria, la nostra filleta, i jo vaig fer el mateix amb el petit Joan. L’Elisa avançava amb dificultat entre nosaltres dos i poc a poc, amb la valuosa ajuda de l’amic, assolirem la casa pairal, on fórem rebuts amb joia.
Aquell Nadal no l’oblidarem mai!
El garatge de casa de casa cobert per la neu (amb més de 70 cms) Foto: S. Vila-Puig
