Foto: Santiago Vila-Puig
Un cap de setmana de primavera de l’any 1955, amb l’Elisa, els pares i la meva germana Maria Glòria, fèiem una passejada per l’alt Empordà que ens portà fins a Cadaqués. El dia era esplèndid, l’excursió transcorria agradablement. Tot d’una el pare ens feu una proposta certament insòlita:
–Com que estem a pocs quilòmetres de Prada, podríem anar-hi i saludar Pau Casals, digué.
Dit i fet. Encararem la carretera vers la frontera amb França i a El Voló trencarem per apropar-nos a Prada del Conflent, població en la que des de 1939 s’havia voluntàriament exiliat el mestre Casals. Arribats a la petita vila, preguntarem per la casa del music, que va ésser molt fàcil de trobar. Vivia en una torreta en la que hi havia una ceràmica clarament identificativa: El cant dels ocells.
Trucarem a la porta -que ens constava s’obria sempre a tot català que s’hi apropés- al presentar-nos ens convidaren a pujar i esperar en una petita estança, a la que pocs minuts després aparegué Pau Casals. El pare el coneixia, però tot i això, l’emoció que sentirem al trobar-nos d’avant d’ell fou extraordinària. Abraçà al pare i ens saludà afectuosament fent-nos seure, mentre encenia una de les seves sempiternes pipes. Mantinguérem una bona conversa que versà primordialment sobre art i també sobre Catalunya.
La meva veneració vers el gran music va créixer amb aquella oportunitat magnifica. Conversar amb Pau Casals fou un autèntic regal que m’impactà fortament, perquè poder apropar-te a un artista pel que sents admiració és sempre gratificant i molt més si hi pots parlar d’una de les coses que més et plauen: la música. Tots restarem emocionats.
-No podem deixar-ho aquí -ens diguérem.
Conseqüentment ens proposarem assistir a algun dels concerts del Festival que des de 1950 tenia lloc cada mes de juliol a Prada i al que acudien grans intèrprets d’arreu del món, per poder tocar prop del mestre. Ho férem aquell any i ho repetirem algun altre.
De les anades a Prada i dels magnífics concerts que poguérem escoltar-hi en guardo un emotiu record. Hi viatjarem repetides vegades amb l’Elisa, els pares, germana i un seguit de bons amics –gairebé ja tots desapareguts- amb els que escoltarem trasbalsats els grans musics, que sots la direcció de Pau Casals actuaven cada nit a l’església de Sant Pere. Hi vaig viure emocions intenses i sucoses anècdotes, que tinc encara fortament arrapades a la ment i puc recordar per les fotografies i cintes de 8 m/m que hi vaig fer i que conservo.
En menciono un parell. Acabat el concert un grup d’admiradors del mestre ens plantàvem davant la porta de la sagristia per dedicar-li encara un aplaudiment. En aquell lloc l‘esperava el seu auto –un bell Simca Versailles– conduit per la Marta, que al cap d’uns anys esdevindria la seva muller.
Però l’experiència màxima la varem viure -més d’un cop- al tenir la oportunitat de poder assistir a algun assaig dels que tenien lloc a la casa del mestre, i als que poguérem entrar -l’accés era impossible- gràcies a una amiga que coneixia de molts anys Pau Casals. Imagineu el que suposava tenir al costat mateix Yehudi Menuhin -el gran violinista- Wilhem Kempff -el mític pianista- i el propi Casals assajant un trio de Schubert. Extraordinari!!
Fa alguns anys, amb l’Elisa i uns amics, tornarem a Prada i caminarem pels tranquils carrers de la vila, ens aproparem al monestir de Sant Miquel de Cuixà i pujarem fins a Molitg les Bains, l’hotel termal en el que s’allotjaven durant el Festival la majoria de musics que hi participaven i on hi tenia la casa el mestre. Una nostàlgica sensació i una certa imatge de tristor em va envair… L’hotel segueix funcionant i les instal·lacions s’han ampliat, ben cert, però la casa en la que feia estada Pau Casals està tancada i amb certs signes d’abandonament. Valdria la pena no deixar-la decaure. Seria bo recordar que fa cinquanta anys hi va viure un dels grans musics del segle, que portava fins la petita localitat pirinenca un sens fi d’admiradors seguint els intèrprets més importants d’aquell moment musical.
Pau Casals impartint una classe magistral a Zermatt, a la que vaig tenir el goig d’asssistir. Any 1955
Foto: A. Perren-Barberini Zermatt
