Ramon Fuster Foto: Bell-lloc

Entorn del litigi que s’ha alçat de dedicar una plaça de Bellaterra a Ramon Fuster i Rabés, crec que se n’ha parlat abastament, però no està de més una nova reflexió, perquè, pel que es veu, alguns els costa de reflexionar.

Dic reflexionar que és com dir “…considerar detingudament, pensar profundament”, un exercici que requereix bondat i mires llargues. Bondat en el reconeixement que es proposa per a una persona que va dedicar la seva vida als altres, i, sobretot als infants, perquè tinguéssim una bona educació; i llargues mires perquè, en dedicar-li un espai públic -i dic públic perquè crec que algú creu, com deia un polític de mal record, que el carrer és seu- deixem un llegat de memòria que cal conservar.

Els pobles els construeixen les seves persones i, si som on som és perquè darrera nostra hi ha hagut homes i dones que van entendre això d’estar al servei del poble. El Sr. Fuster era una d’aquestes persones. N’hem parlat abastament dels seus mèrits professionals i això potser ha deixat de banda una cosa tant senzilla, però alhora tant complexa, com és parlar la seva espiritualitat.

Els seus escrits en són testimoni. En ells hi ha el seu pensament reflectit i el seu visatge d’home bo. Els carrers que vesteixen una vila venen a ser com el reflex dels que hi vivim. Tant aquí com a qualsevol lloc, convivim amb noms de carrer que no ens sonen o que, en sonar-nos, ens fa grinyolar alguna cosa.

Quan vaig fer el Llibre de Bellaterra vaig entestar-me a fe una separata dedicada al nomenclàtor del nostre barri perquè crec que és important conèixer els noms de les nostres artèries, què són, com en el nostre cos, les vies per on flueix la nostra vida.

Per a mi seria un orgull viure en una plaça que es digués Ramon Fuster, però visc en un carrer amb nom de sant, que tampoc no desmereix, i m’acontento. Però encara m’hauria fet més content que la vella proposta que vaig fer el 2005 i que, per cert, l’Ajuntament del moment no la va considerar oportuna, hagués prosperat aleshores. Potser així, ens hauríem estalviat un espectacle tant vergonyós.