El municipi en una nau víking

Thingvellir, Islàndia: Foto: Josep Grifoll.

Ingólfr Arnarson va ser el primer, diguem-ne, noruec que de manera permanent va establir-se a Islàndia. Va ser cap a finals del segle IX. 

La presència de clergues irlandesos a l’arribada d’Arnarson s’especula però no està certificada. Els religiosos mencionaven les seves estades en una illa al nord d’Escòcia. L’Ultima Thule. 

Les referències sobre Ultima Thule venen de fa temps. L’explorador grec Píteas de Marsella ja en parlava al segle IV abans de Crist. Era Islàndia? No se sap del tot.

¿Quina mena de persona era l’Arnarson que, amb família, esclaus i animals, s’embarca cap Islàndia per guanyar una llar nova? Si aneu a Islàndia i ho demaneu us explicaran moltes coses; però n’hi ha una que sembla central: la d’un Arnarson, víking, que fuig d’un domini, d’una amenaça que coincideix amb el període d’unificació política de Noruega.

Islàndia, una terra nova, sense constància de població prehistòrica, punt d’arribada d’immigrants que provenen d’altres territoris nòrdics. 

Des dels seus principis, Islàndia adopta la forma política de mancomunitat i es dota d’un dels parlaments més antics d’Europa.

El parlament era una mena de conferència de poblacions de grangers que molt de tant en tant acampaven i es reunien a Thingvellir (L’Esplanada del Parlament). 

Un indret bellíssim, a tocar de la falla Almannagjá,. On la roca volcànica s’esquinça per fer visible com s’allunya la placa euroasiàtica de la nord-americana. Natura rigorosa que demana a les persones que cultivin una humilitat intel·ligent; però que en temps remots els reptava a sobreviure.

Ja en el segle XII, els islandesos van preveure que les seves entitats locals necessitaven un mínim de població per ser administrades correctament. Aleshores es va determinar que tot municipi islandès havia d’aplegar, pel cap baix, 20 grangers; que comptat i debatut eren unes 400 persones per localitat. Sant Cugat tenia poc més de 2.000 persones a principis del segle XX. 

Actualment, però, el límit mínim per als municipis islandesos és més suau: 50 habitants. Això fa que dels 74 municipis del país, 5 tinguin entre 50 i 100 habitants. 

També són 5 els municipis catalans que, tanmateix, no arriben a l’estàndard islandès dels 50; Sant Jaume de Frontanyà, el més petit, en té 26. 

De fet, l’ordenament legal que s’aplica a Catalunya fa possible la democràcia de proximitat en la seva màxima expressió: un únic habitant que, alhora, fa d’alcalde del municipi. Va passar temporalment en un poble de Castella, l’any 2012. 

Anècdotes a banda, els municipis d’Islàndia, serveixen els interessos de 330,000 persones i ho fan amb un bona carta de competències, i amb 22,000 treballadors contractats per desplegar-les. Aquest model obeeix a raons històriques, però sembla adaptar-se prou bé en un territori força més gran que Catalunya.

58 dels 74 municipis islandesos són menys poblats que Bellaterra; així que gestionar un municipi a Islàndia demana una mica de l’esperit d’Arnarson. 

A les ganes de llibertat i voluntat de governar-se; cal intel·ligència per saber consensuar projectes on la frontera entre veí i administrat és borrosa; a on cal ordenar sensibilitats individuals no sempre coincidents, i en un natura menys dolça que la de Bellaterra,

En tot cas, sempre es recomana explorar la mancomunitat de serveis amb localitats properes.