Joaquim Buïgas, impulsor del popular TBO Foto: S. Vila-Puig

Joaquim Buigas dirigia la revista infantil TBO, de la que enguany se’n compleix el centenari

Joaquim Buigas i Garriga fou un del pioners de Bellaterra. Abans que la urbanització esdevingués una realitat ja passejava pels nostres camins que l’apropaven a boscos, vinyes i camps ben conreats. Enamorat de la nostra contrada i com a bon caçador que era, sovint hi coincidia amb un grup d’amics per empaitar algun conill o esperar pacientment que unes perdius aixequessin el vol.

No es d’estranyar que fos dels primers en comprar un terreny en el que prop d’una pineda hi va plantar arbres fruiters, hi bastí un garatge -que encara es conserva- al costat del qual hi ha la porta i l’escala d’accés a un turó, en el que anys més tard hi va construir la seva torre.

Jo vaig tenir la sort de conèixer Joaquim Buigas, la seva muller i les seves tres filles: Núria, Maria Rosa i Montserrat, amb aquesta coincidirem a l’escola primària de Bellaterra, motiu de que anés amb certa freqüència a casa seva, on era sempre ben rebut per l’amfitrió, que em feia seure prop seu al porxo de la torre, per mostrar-me després l’horta i els arbres fruiters dels que n’estava autènticament joiós.

Joaquim Buigas era un home interessant i polifacètic. Escriptor, aventurer i viatger empedreït, passà de jove uns anys a l’Argentina, país en el que visqué moments de digne record. De retorn a Barcelona es feu càrrec de l’editorial que publicava la revista infantil TBO, inscrita amb el numero 1 en el registre d’aquestes publicacions (encara avui es distingeix genèricament amb aquest nom una publicació dedicada als infants).

Rodejat d’un seguit de bons col·laboradors i dibuixants de prestigi, Buigas portà la revista a una etapa d’èxit prolongat. La familia Ulises, de Benejam, Josechu el Vasco, de Muntañola, Altamiro de la Cueva, de Toledano i sobre tot els genials Inventos de TBO de Sabatés, eren esperats àdhuc pels grans de la casa, que els llegien setmanalment amb delit. Col·laboraven també en el setmanari els dibuixants humoristes: Urda, Moreno, Mestres, Coll, Blanco, Batllori Jofre, Castanys i un llarg etcètera.

El TBO s’editava a la casa número 163 del carrer d’Aribau de Barcelona. Quan jo hi passava pel davant, no em podia estar de donar un cop d’ull a la portalada rere la que es coïa una de les publicacions més emblemàtiques que hem tingut i de la, per cert, enguany se’n compleix el centenari.

Jo vaig conèixer molt bé les filles de Joaquim Buigas. Eren noies boniques, originals, rialleres, de caràcter obert i innata simpatia heretada ben segur del seu pare. Amb elles tenies garantida una bona estona de conversa i el gaudi d’una envejable companyia. Les tres germanes “es feien mirar”, hi ajudava el fet de lluir llarga cabellera, poc freqüent en aquell temps: la de la Núria rossa, Maria Rosa tenia els cabells negres i Montserrat de color castany.

Se les veia sovint per Bellaterra, freqüentant el “Club” on coincidien amb els seus amics. Jo alguna vegada també hi era, però com a més jove preferia un discret segon pla. Qui “tallava el bacallà” -com es sol dir- era el meu germà Domènec, integrat en un grup que tinc encara present, malgrat que el pas dels anys me’n difumina el perfil.

La relació amb les germanes Buigas va anar canviant. Núria es casà amb un terratinent del Panadés i venia poc per Bellaterra. Montserrat també va espaiar les seves estades. Fou Maria Rosa la que hi seguí vinculada passant-hi llargues temporades. En el mateix terreny, s’hi va fer construir una casa de fusta de bones proporcions, en la que et rebia amb goig i moltes vegades -si la ocasió era solemne- abillada amb el típic vestit austríac.

Guardo un bon record de la representació de “Un prometatge” de Txékhov que Jaume Pla, Neus Franquesa i Jordi Torras, oferiren una tarda a can Buigas. La proximitat del bosquet, la casa de fusta i evidentment, el tradicional vestit austríac de Maria Rosa, em deixaren una empremta inesborrable.