ELS AMANTS DE LA PAGODA

by | febr. 27, 2017 | Opinió

La pagoda a Bellaterra Foto: I. Roda

Fa una colla d’anys -ni recordo l’any ni recordo el dia-  un bon amic em va parlar de la cerimònia del te. Venia, la cosa, de la coneixença que ell havia fet amb una mestra del te, japonesa. En parlava amb passió, com ho sol fer sempre que parla de coses que li agraden, i aquella passió me la va encomanar. 

  • Escolta, li vaig dir, i no podríem fer una cerimònia del te a casa? 

La proposta el va engrescar de seguida i, pocs dies després, l’amic em va dir que la seva amiga japonesa acceptava de fer la cerimònia a casa, però que abans volia venir i conèixer l’entorn on l’havia de fer, que això era primordial per acceptar la invitació. 

No en recordo els detalls d’aquella visita però sí que recordo que va incloure una passejada per Bellaterra. En passar per la plaça Ramon Fuster va fer un gest estrany, com si l’hagués colpit alguna cosa. 

  • Aturi’s, si us plau!, va dir-me. Tot seguit va baixar del cotxe i es va quedar embadalida davant la pagoda que hi ha als jardins del Pedregar.

S’hi va estar ben bé trenta minuts contemplant-la i tot seguit va acceptar de fer la cerimònia del te a casa. El lloc, per alguna raó relacionada amb aquella pagoda i que, mes endavant us explicaré, li era propici. Això sí, va triar el dia amb l’advertiment que, fora d’aquell dia, no podria fer la cerimònia. No cal dir que vaig acceptar encantat. 

Poques setmanes més tard vàrem fer la cerimònia del te. Ella, la mestra, va venir amb dues companyes més i, en l’habitació que en dèiem de l’indi, per la talla de fusta del capçal de llit, molt semblant a la cara d’un indi asteca, es va guarnir amb el seu quimono. Us convido a buscar informació sobre el quimono per saber-ne el significat de les parts que configuren aquesta “peça de vestir”. 

Vull aclarir que la mestra del te no era un geisha, i, tot i que la tradició diu que han de ser les geishes qui facin la cerimònia, avui en dia aquest privilegi s’ha democratitzat, com se sol dir. Només cal cenyir-se al ritual establert que, per cert és mot complicat. Jo mateix vaig tenir l’honor de servir el te als meus convidats, tot seguint les indicacions de la mestra, després d’haver observat detingudament el seu cerimonial. L’ofici de director de teatre em donava bagatge per a interpretar totes les passes.

La celebració, per així dir-ho, la vàrem fer al jardí, sota d’uns pruners, per manca de cirerers, i amb la participació d’una bona colla d’amics que, amb gran respecte, seien a la manera japonesa (peus creuats, cames plegades i natges damunt les cames) inclinaven el cap a l’hora de l’oferiment de la tassa de te o chawan i bevien a petits xarrups.

Per deixar constància d’aquella excepcionalitat vaig demanar a un amic que fes un reportatge fotogràfic. Va xalar d’allò més i va fer un munt de fotografies. Anys més tard li vaig preguntar si les tenia i no em va saber respondre. Es veu que, en separar-se de la seva dona i fer el trasllat, havia perdut un munt de negatius o diapositives, que era com així treballava ell aleshores, amb diapositives. Potser un dia o altre apareixerà la caixa.

La tarda va passar lleugera i us puc dir que la cerimònia em va captivar. Tant és així que ni tan sols vaig notar els efectes de la postura de seure damunt les cames. I això que m’hi vaig estar una llarga estona.

En acabar la cerimònia i després que la mestra del te va treure’s el seu quimono, poguérem parlar una llarga estona. Jo li vaig preguntar sobre l’efecte que li havia causat la pagoda del Pedregar i heus ací que em va explicar una trista i antiga llegenda.

Va començar dient-me que aquella pagoda era autèntica i que provenia d’un poble remot de l’antic imperi d’Edo, avui conegut com Japó. Que els qui l’havien portat no deurien saber que, junt amb ella, s’havien endut les ànimes d’un geisha i el seu enamorat. I va seguir dient:

Fa molt de temps, en una remota ciutat d’Edo, una geisha es va llevar la vida per amor. El seu estimat era un samurai molt considerat per l’Emperador. S’havien enamorat bojament i ell li va construir a ella una petita pagoda per a les seves trobades amoroses. La geisha estava al servei de l’Emperadriu, una dona gelosa, però sobre tot enamorada d’aquell samurai. Quan va assabentar-se dels seus amors, ordenà enderrocar la pagoda, però la geisha s’encomanà a Benzaiten, deessa de les arts i la bellesa, i aquesta transportà la pagoda a un lloc recòndit on no la pogués trobar ningú. 

L’Emperadriu, veient que no podia fer res per aturar els amants, va decidir emmetzinar el te que la geisha servia cada dia al seu estimat. Sens dubte aquella astúcia faria que l’Emperador cregués en la culpabilitat de l’enamorada. Quan la noia va veure morir el seu amor just després de fer el primer glop de te, ho va entendre tot i sense dubtar-ho ni un moment, begué el te que hi quedava en el chawan del samurai. Els dos amants van ser trobats morts, amb els seus llavis fregant-se l’un amb l’altre, els ulls oberts i les mans unides. 

La deessa Benzaiten havia salvat la pagoda, sí, però no pas els dos amants, per això va recollir les seves ànimes i les va dipositar dins la pagoda i els atorgar el do de renéixer una nit a l’any i gaudir del plaer de l’amor. Després va escriure la seva història en un manuscrit que fou trobat dins la pagoda per un jove camperol. 

D’ençà de la troballa, la gent venia d’arreu del país per veure la pagoda i romania tota la nit en vetlla esperant veure renéixer els dos amants, però ningú no els va arribar a veure mai i, a poc a poc la llegenda es va oblidar.

Amb la respiració continguda, vaig preguntar com era que sabia aquella història i amb llàgrimes als ulls va dir-me que aquell camperol que havia trobat la pagoda i el manuscrit era un avantpassat seu. Que de generació en generació la seva família havia tramès la llegenda i que, en veure la pagoda del Pedregar va entendre que ella era l’escollida per veure el prodigi.

  • El prodigui?, vaig dir. Vol dir que veurà renéixer els dos amants? Quan?
  • Aquesta mateixa nit. Per això sóc aquí. Per això vaig acceptar fer la cerimònia del te a casa teva.

El que va passar després és difícil de creure. La mestra del te ens va portar a la plaça Ramon Fuster i just quan tocaven les dotze de la nit al campanar de l’església, dues imatges ben definides van aparèixer dins la pagoda. S’acaronaven i es besaven tendrament.

  • Retirem-nos, va dir la mestra del te. Deixem que s’estimin i que res ni ningú pertorbi el seu amor.

Com us he dit al principi, no recordo l’any ni el dia que va tenir lloc aquella visió. Però si que us puc dir que va ser a la primavera, quan floreixen els cireres. Per això, quan arriba aquest temps i sense triar cap data concreta, més d’una nit m’acosto a aquest racó de Bellaterra i em quedo una bona estona mirant aquell racó dels jardins del Pedregar, amb el desig de tornar a veure els amants de la pagoda.

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: