Racó del Record: Francesc Garriga i Barata

by | març 2, 2017 | Opinió

 

Francesc Garriga i Barata Foto: Cedida

 

 

 

Francesc Garriga i Barata, la teva poesia ens acompanyarà sempre !

 

 

El passat 4 de febrer va fer fa dos anys que en Francesc ens va deixar. El vaig conèixer quan venia a la farmàcia de Bellaterra. Hi venia tot sovint. Quan entrava per la porta, recolzat amb el seu bastó, perquè, com ell deia “les cames em fan figa”, espetava: “Nenes !”. Ens ho deia com si la Nuri, La Marta i jo mateixa fóssim les criatures del patí d’una escola que estàvem a punt de fer una malifeta. Ja us podeu imaginar, res més lluny de la realitat, però era la seva salutació. Amb aquella paraula volia dir molt més. Més endavant, coneixent la seva faceta de poeta, que emprava els mots amb una densitat impressionant, vaig comprendre que volia dir molt més: “Com esteu ? Esteu bé? Què m’expliqueu?”

 

 

En Francesc va néixer a Sabadell l’any 1932. Era poeta, no qualsevol, un dels més singulars del nostre país. També era mestre, condició que no s’abandona amb el pas del temps, n’estava orgullós de l’esdevenir dels seus alumnes que despuntaven en diverses disciplines. En canvi, no ha tingut potser deixebles en l’àmbit poètic, com ens deia Manuel Forester quan el recordava.

 

 

Això és de moment, perquè la seva poesia captivava als joves que van ser els que el van fer sortir a la llum pública, respectant-lo i reivindicar-lo. Entre d'altres, l’any 2013 va rebre el premi Carles Riba de poesia per “Tornar és lluny” (Proa), que ha estat un reconeixement unànime. Fins els darrers dies assistia a lectures i presentacions en diferents locals, com les del bar l’Horiginal de Barcelona on cada dimecres escoltava els recitals de poesia que s'hi feien i xerrava amb els joves poetes i els no tan joves.

 

 

Aquesta sintonia amb ells ben segur anava lligada a la seva trajectòria com a docent . “M’agrada escoltar els joves -deia- perquè no tenen por de res. Perquè s’han atrevit fins i tot amb l’ortografia. I això és fantàstic”. Les seves paraules eren directes, actuava des d’una llibertat absoluta. I no escrivia prosa, deia “ perquè la trobo pesada i no hi tinc paciència”.  De fet, en els poemes no hi posava punts perquè li feia mandra, ens explicava en el programa (S)avis de Josep Puigbó, que es va visionar els darrers dies que estava a l’hospital i que us recomano.

 

 

Vaig tenir l’oportunitat d’escoltar-lo, i per mi va ser un descobriment; l’home irònic, escèptic i àcid que podia semblar, va esdevenir entranyable, reflexiu sobre temes que conformen la vida dels homes i que el poeta es cuida de fer-los evidents. Escrivia sobre la mort, la solitud, el temps, … I en els seus versos no hi ha palla, són directes, destil·lats. 

 

 

Cuidava dels seus i dels que s’havien creuat en el seu camí, a la seva manera, com si no ho semblés, però que pendent n’estava!

 

 

Gràcies, Francesc, no hi ets però ens has deixat la teva poesia, plena de sentiments, per a que la llegim, encoratjant-nos, des de la llibertat!

 

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: