L’Aplec del Roure

Abans que Bellaterra fos Bella-Terra i després Bellaterra, aquest racó del Vallès Occidental era un llogaret tranquil, farcit de vinyes. Les masies de Can Miró, Can Domènec, Can Fatjó dels Aurons, Can Fatjó dels Xiprers i Can Magrans senyorejaven i els seus masovers pencaven un no dir per treure suc de l’hort, el bestiar i les collites. Aleshores va arribar el tren i talment com al Far West, el cavall de ferro va colonitzar l’indret. Eren famílies burgeses, industrials, que descobrien un racó que, com deia en Francesc Garriga, feia olor a romaní i farigola. Preferentment venien de Barcelona, perquè els industrials de Sabadell solien anar cap a una altra direcció a fer el seu xalet d’estiu fins que no van descobrir Bellaterra cap allà els anys 60. Pel que pugui semblar, els habitants del lloc no feren escarafalls amb la presència dels nouvinguts que, a les beceroles de l’estiu, ja feien cap i a poc a poc colonitzaven la terra. Ans, el contrari, aquella gernació d’estiuejants obria el mercat als productes de les masies. Era això que ara està tant de moda, “el producte de proximitat”. Hi havia entre els nouvinguts gent assenyada que va pensar que potser llur presència alterava la pau de l’indret, però de seguida es van adonar dels beneficis mutus i que aquella gent de pagès seria ben aviat propera i (sí, siguem-ho!) servicial. Perquè el paternalisme de les classes benestants amb l’obreria estava a l’ordre del dia. Però, com he dit, entre els nouvinguts hi havia que cercaven una major proximitat i una millor col·laboració. Així va sorgir l’Aplec del Roure del qual ara us parlaré. L’Aplec del Roure cercava la comunió entre els habitants del lloc i els nouvinguts. Pretenia ser una trobada anyal entre tots ells per establir llaços d’amistat i incentivar el comerç dels productes que conreaven i sortien de les masies, alhora que se’ls oferien de grat les viandes elaborades per les cuineres de les famílies estiuejants o d’alguna de les mestresses que dominaven l’art culinari. No està gens clar qui va prendre la iniciativa, potser el Sastre, potser el Bartomeu o algú altre, però el cas és que l’estiu del 1933 tots els estiuejants de Bella-Terra acudiren a la crida. Es va fer mitjançant un pasquí que malauradament ningú no ha conservat. Fa alguns anys, els més vells del lloc me’l van descriure i, si us he de dir la veritat, no deuria ser gaire diferent al primer logotip de la Unió de Propietaris, però enlloc d’un pi hi havia dibuixat un roure i rodejant-lo, enlloc d’una tanca, una colla de dansaires. No m’estranyaria que la nova associació s’inspirés en el pasquí de L’Aplec del Roure alhora de fer el seu emblema. La crida, com he dit, va ser tot un èxit i la gent es va aplegar en el Biot de la carretera, és a dir a la font de dalt. Tots els estiuejants portaven fardells amb diferents viandes. Algunes masies enviaren carros tibats per cavalls o muls per portar les senyores que no volien fer-se malbé els talons i també per carregar alguns productes de Barcelona que, per als del lloc, seria el primer cop que tastarien. Un d’aquest primers residents em va comentar que a algú, poc assenyat (poca-solta, va dir ell), se li va ocórrer de portar caviar, i que no va agradar gens ni mica als de la terra. “Semblen cagallons de cabres menudes!” va escridassar el Ciscu de Can Fatjó. Vaja, tot un encert! Era hora primera del matí i la munió d’estiuejants semblava un formiguer avalotat, sobre tot els joves i els nens que ja delien per començar a caminar. Després d’omplir les botes d’aigua del Biot, una trompeta va donar el tret de sortida. El trajecte no era pas llarg, poc més de 3 kilòmetres, però, al pas que anava la comitiva, s’hi trigava ben bé dues hores. En arribar a la via, perquè aleshores no existia el pont de Pearson, els més grans organitzaven els romeus i els joves s’afanyaven a dreta i esquerra de la via i uns cent metres més enllà, a fer senyals amb mocadors vermells per si venien trens. Mai no va haver-hi cap ensurt perquè les coses es feien amb cordura. Poc més enllà del pas a nivell la comitiva s’aturava a casa dels Latorre per fer un xarrup de vi dolç i un tall de coca de forner. La casa quedava en un enclavament que temps després va esdevenir una plaça un xic esquifida, i encara ho és: la plaça del Greco. La sumptuositat de les columnes del porxo de l’entrada de casa dels Latorre donava peu a recitar velles epopeies, així és que algun nostrat estiuejant es va atrevir a declamar algun poema èpic, cosa que es va repetir en altres aplecs, i cada cop amb més contingut. Em digueren els més vells del lloc que aquell fet va inspirar als qui organitzaren els Jocs Florals de Bella-Terra, per allà els anys 40 i 50 i fins i tot les Esquirolades. Tot pot ser. La corrua va seguir per la carretera actual -que aleshores era de terra- i a l’alçada del terreny on el Treceño, temps després, va construir la seva granja, es va desviar a la dreta, rumb a Can Fatjó dels Aurons. Allí els esperaven els residents del lloc, els masovers de totes les masies i la pagesia que treballava les terres. És a dir que, en aquest punt, ben bé s’hi ajuntaven unes 300 personers disposades a fer el darrer tram d’aquella mena de romeria. A Can Fatjó dels Aurons algú va tenir l’encert de portar un grup de músics que tocaven xeremies o cornamuses, flabiols i un tamborí. L’alegria es va desfermar i la resta del camí es va fer improvisant ballades, versets i cantades, fins arribar al roure. El roure no era tal sinó un conjunt de roures que confegien un petit bosquet. Encara avui els podeu veure, sobre tot el més gran, i que queda just en un revolt de carretera. Em digueren els més antics que just en aquell indret es va batejar Bellaterra, doncs, a la pregunta d’un excursionista francès que per allí passava de quin nom tenia aquell indret, l’interpel·lat no li va saber respondre. Aleshores l’excursionista va exclamar: “belle terre”. – “Belle terre”?, va dir l’altre. Aleshores, diguem-li Bella-Terra. Aquella petita roureda estava envoltada de vinyes, una estesa com poc us podeu arribar a imaginar. Vora el roure els masovers de Can Fatjó dels Xiprers havien bastit una cabana de totxana que servia per guardar tot allò que els romeus portaven. També s’havien muntat petites parades amb tota mena de productes elaborats per les masies i, al bell mig, una gran bóta amb el vi de la terra. Després de la guerra aquella petita cabana va caure en desús, però esdevingué un punt de referència pels ciclistes perquè a algú si li va acudir pintar un rètol per espantar els que rampinyaven raïm. El rètol deia: “Cagamocho”. Hem de suposar que l’autor volia dir que, qui menjava d’aquell raïm hauria d’anar molts de cops a la latrina. Doncs, bé, els ciclistes deien: -Ens arribem al “cagamocho” i tornem! I entre aturada i aturada, coca i vi i música galana, la gent va fer cap a la roureda per començar L’Aplec del Roure. Balls, petites representacions teatrals, explicacions dels més vells del lloc de com eren aquelles terres molt abans del moment, etc. Mentre, les senyores i les dones dels masos preparaven el dinar i els homes disposaven taulons sobre bales de palla per fer-los servir de taules. També hi havia jocs per a infants organitzats pels joves més granats, aquells que, més tard farien mans i mànigues per fundar el Club d’Sports Bella-Terra. Algú em va dir que, un dels pocs anys que va durar aquell aplec es va arribar a fer una paella per a 500 comensals. I em direu, d’on sortia tanta gent?, doncs de Cerdanyola, perquè si bé el primer any la cosa no va transcendir gaire, els anys següents molts botiguers van pensar d’aprofitar l’aplec per oferir els seus serveis a domicili als estiuejants de Bella-Terra. L’Aplec va desaparèixer en començar la guerra i mai més es va tornar a celebrar, però crec que no estaria gens malament de recuperar una festa com aquella. O potser es podria crear un nou aplec, com el que vaig suggerir ara fa uns anys a l’Associació Amics de l’UAB, L’Aplec de Safrà, i que es podria celebrar als boscos que rodegen la seva seu, una casa que fa temps havia estat la de la senyora Codina i el pintor Joan Vila-Puig, pares de l’amic Santiago. I us preguntareu, per què això del safrà?, doncs perquè quan aquestes terres pertanyien al monestir de Santes Creus, s’hi conreava safrà, i del bo. Crear una tradició i lligar-la a un fet antic dóna autenticitat a la festa i les tradicions ajuden a l’arrelament d’un poble. Nota: L’Aplec del Roure és una tradificció, però hi conté fets reals que l’han inspirat.