Parlo des d’una veu múltiple perquè així vaig aprendre a fer teatre. Parlo com a actor, i com a director, i com a escenògraf, i com a il·luminador, i com a figurinista, i com a dramaturg, i com a professor, i com a tramoia, i com a productor, i com a promotor, i com a gerent… Parlo les múltiples veus que configuren el món del teatre perquè les he tastades totes, aquestes veus, i perquè m’és molt difícil entendre el teatre sense ser conscient que totes aquestes veus fan possible el teatre. Fins i tot us podria dir que parlo des d’una veu política quan se m’ha permès dissenyar polítiques teatrals que sempre han topat amb la gasiveria política del poder. I penso! Penso en la raó de la diada, d’aquest ampul·lós “Dia mundial…” i del sentit que té celebrar aital diada. I se m’acut pensar que no és sinó un reflex de com s’entén la cultura, sempre al servei de l’efemèride o la moda. Però, i el dia a dia? Si el teatre, o la dansa, o la pintura, o la literatura, o… visquessin el seu dia a dia d’una manera normal, no hi hauria cap raó per a celebrar cap diada, perquè cada dia seria una celebració. Però, hem de tocar de peus a terra i adonar-nos que les celebracions puntuals, amaguen tantes mancances educatives, l’escassetat de recursos que té l’educació i la poca voluntat per esmerçar-ne, siguin recursos públics o privats. Mesquineses de la vida! Maldem per omplir les sales i hem fet tard. Perquè el públic fidel -no parlo del públic circumstancial que respon a un producte de moda o d’èxit puntual- s’ha de guanyar des del moment que l’home es capaç d’escoltar un conte i embadalir-se. Quin art suprem de la teatralitat explicar un conte! Un conte que desapareixerà perquè eduquem l’ésser humà en la terrible premissa que els contes només són per a infants. Ens pensem que tot allò que fa olor a teatre és bo, i no és així. Quants avorrits espectacles he vist, més que no pas bons. I callo, per deferència, o per respecte, o per error, qui sap? I confonem teatre i indústria fins arribar a anihilar tot allò que no passa pel sedàs dels carregosos i envitricollats protocols de les subvencions o els criteris dels industrials de la cultura. El teatre no és una peça d’una cadena de muntatge, tot i que un muntatge teatral està format per petites peces, o petites grans veus, com les que us deia al principi. No, no és un producte mecànic sinó una experiència creativa que necessita de l’ànima per emergir i sobreviure. I vet aquí el secret de la seva perdurabilitat; com la incombustibilitat de l’ànima. Tot el demés són falòrnies i etiquetes que no ens calen. El teatre que fem amb ànima, dia a dia, aquest és el teatre que val, i solament si som capaços de transmetre aquesta animositat podrem dir amb veu ben alta que el teatre forma part de les nostres vides.
