Bust de B. Bartomeu en el Hostal Sant Pancràç Foto: J. Tardós

 

 

 

 

Presidint la plaça del Pi els bellaterrencs hi hem vist sempre l'edifici de l'Hostal Sant Pancraç.

 

 

 

Va ésser una de les primeres edificacions que Bartomeu va construir preveient -com així es va demostrar- que qui passes uns dies o un cap de setmana en un dels apartaments de l'Hostal, acabaria enamorant-se de l'entorn i compraria un terreny de la urbanització que projectava.

 

 

 

Era una mena d'esquer. Confiava tant amb les prerrogatives de Bellaterra, que va creure que un tast podria esdevenir definitiu per animar els futurs propietaris.

 

 

 

A l'hostal, a mes de conviure amb un ambient idoni, els clients rebien tota classe d'atencions; se'ls oferia un bon servei de restaurant i podien assistir a trobades i festes, generalment amenitzades per algun artista del moment. La gent s'ho passava d'allò més bé!

 

 

 

Bartomeu -audaç venedor- aprofitava el bon estat d'ànim de la clientela per cantar les excel·lències de les parcel·les en las que havia convertit la finca que la seva esposa, Pepita Miró,  havia heretat del seu pare.

 

 

 

La senyora Pepita -així l'anomenàvem i així la vaig conèixer sempre- havia de ser molt maca de jove. En la seva edat madura era encara de bon veure i segons testimoni de la Palmira Marcet – la seva afillada i dona de confiança, a favor de la qual va testar l'edifici de l'Hostal- en Bartomeu se'n va enamorar tant sols al veure-la.

 

 

 

Com no podia ésser altrament, jo vaig freqüentar l'Hostal des dels primers dies d'estada a Bellaterra. Tinc records molt clars de l'edifici inicial, sense l'ampliació que es va fer l'any 1944 i en la que s'aprofità per fer un pis residència per la senyora Pepita.

 

 

 

En els locals de la planta hi va haver durant molt temps un barber, que fou el primer que jo vaig freqüentar. El servei funcionava sols els diumenges al matí i calia fer una estona de cua per aconseguir arreglar els cabells.

 

 

 

En les dues últimes arcades, Vicent Perez del Rio hi va instal·lar una tenda de queviures que regentava ell mateix i la seva muller Paquita. El Vicent del colmado – així se'l coneixia- era home extravertit i simpàtic, que atenia la clientela sempre amb un somriure als llavis i explicant acudits que divertien als compradors.

 

 

 

Però a més de la senyora Pepita -que jo recordo els seus darrers temps prop dels vidres  i abrigada amb una manteleta- a l'Hostal calia buscar-hi sempre la Palmira Marcet, ànima de tot aquell complexe, dotada d'un nervi i iniciativa extraordinaris, se la veia per tot arreu resolvent qualsevol problema que es planteges. Es va casar amb Benigne Ramos, fuster de Sant Cugat, que ja havia intervingut en les obres de reforma de l'edifici i que posteriorment instal·là una fusteria en una nau veïna a l'hostal. Treballava per molt clients de Bellaterra, entre ells la meva mare, que sovint li feia encàrrecs dels que encara en queda presencia a casa. Tingueren cinc fills, que son els que de fa temps porten el negoci de restauració que han ampliat i consolidat en l'emblemàtic Hostal Sant Pancraç.

 

 

 

Un dels que hi tingué una bona participació, fou el Pep, que si bé començà col·laborant amb el Benigne en la fusteria, mes tard, clausurada aquesta, es passà al restaurant on feia de cambrer. 

 

 

 

Si entreu a l'Hostal Sant Pancraç, podreu contemplar encara l'estructura inicial de la sala, la cuina i la terrassa -en la que jo de jove recordo haver fet l'aperitiu amb els amics el diumenge- seure en les cadires de fusta de bell disseny, (originals de 1932) adossades a unes bones taules. Tot plegat us portarà a els anys preterits, en els que l'establiment tingué un paper molt important en l'èxit de la llavors incipient urbanització de Bellaterra.