El senyor Gimeno i Victor Perdiguero, caps d’estació de Bellaterra

by | abr. 6, 2017 | Opinió

 

 

 

El Sr. Jimeno amb uniforme el primer per la dreta Foto: Gentilesa S. Vila-Puig

 

 

 

A Bellaterra -abans que el càrrec quedés anul·lat i absorbit per automatismes electrònics- hi vaig conèixer diversos caps d'estació.

 

 

Fa temps que això s'ha acabat. A ningú li podia passar per la imaginació que arribaria dia en que feines vitals poguessin ésser suprimides. Qui podia pensar que infinitat d'aspectes del nostre viure quotidià, estarien absolutament en mans de la tècnica? Cert que advertíem com aquesta avançava sense aturador però, no podíem preveure mai el progrés vertiginós a que ha arribat en els darrers anys. En la nostra joventut, futuritzar estava reservat a les ments privilegiades dels científics, dels autors de literatura fantàstica o d'algun realitzador agosarat, que en films premonitoris ens proposava intuir el que avui és ja una realitat.

 

 

Un cap d'estació era -anys enrere- figura imprescindible a les companyies ferroviàries. Esdevenia persona considerada i ben tinguda, que en poblacions petites com Bellaterra,  gaudia -no cal dir-ho- de simpatia i estima.

 

 

Faig memòria i m'adono que recordo encara el semblant, nom i cognoms d'alguns dels caps d'estació de Ferrocarriles de Cataluña, que al llarg dels anys exerciren a Bellaterra, d'altres els veig encara, però el seu nom ja s'ha esborrat de la meva ment. Uns dels que tinc ben presents  foren el senyor Gimeno i més recentment Victor Perdiguero.

 

 

Us parlo del primer.

 

 

El senyor Gimeno era home alt i ben plantat, de caràcter obert i cordial, que tractava els clients amb simpatia i no escatimava atencions als parroquians del tren. Vestia uniforme blau de sergent de l'exèrcit, grau que els caps d'estació ostentaven en aquells anys especials.

 

 

Els usuaris del ferrocarril no havien arribat encara al punt d'anonimat d'avui. Els trens anaven plens, ben cert (els autos escassejaven) però, en un bon percentatge els viatgers repetien cada dia trajecte i horari, això feia que una gran majoria es coneguessin. Aquest fet i unes normes molt més tolerants, propiciaven que la relació amb els empleats fos més amical.

 

 

Tingueu en compte, a més, que els caps vivien en la mateixa estació. En l'època del senyor Gimeno i quan l'edifici aparentava una torre més de la urbanització, hi havia una sola estada. Anys després fou modificat i ampliat -sacrificant el seu bell disseny original- per fer-n'hi una segona. Es aquest el que avui coneixem.

 

 

Un clar exemple d'aquesta relació perduda, el podem trobar en les tertúlies que alguns clients -entre ells el senyor Codina, el meu avi- mantenien gairebé a diari en el despatx del cap d'estació de Bellaterra, dins de la “gàbia” de vidre que encara es conserva. En aquell petit reducte hi coincidien alguns amics i la feien petar,  mentre el “cap” venia els bitllets de cartró -passant-los prèviament pel compostor que hi marcava la data en relleu- o quan un comboi s'aturava, eixia de la cabina amb la gorra calada, banderola i xiulet per donar sortida al tren. Aquest era un tràmit molt transcendent. En el “nostre” tren no passava, però, en els de via ampla, el cap d'estació -bandera o fanal en ma, si ja era fosc- s'apropava a la locomotora per donar la sortida al propi maquinista. Els automatismes no existien, tot era encara manual i primari!

 

 

Una confirmació de la diferencia de l'entorn de setanta anys enrere, és la fotografia que il·lustra aquest text, en la que podem veure el senyor Gimeno envoltat d'un grup de sabadellencs -entre ells el meu sogre Joan Morera- seient a l'andana de l'estació de Bellaterra amb les cames penjant a les vies. Imatge avui totalment insòlita.

 

 

A Victor Perdiguero -del que encara no he parlat- li puc atribuir els mateixos trets i qualificatius que he emprat al mencionar el senyor Gimeno. Amable i atent amb els clients, et permetia també entrar a la cabina de vidre per comprar el bitllet, cosa que jo feia sovint aprofitant per fer algun comentari, que en el meu cas, tenia sempre el mateix motiu: a Victor Perdiguero, ferroviari de professió, li agradaven amb deliri els autos antics!

 

 

I en tenia un de molt bell –un Citroën Stromberg de la primera època– que guardava prop de la estació en un improvisat cobert, al que feia cap cada tarda per anar-lo pacientment recuperant: voluntat, traça i coneixements, n'hi sobraven. 

 

 

Ho aconseguí! Un bon dia el vaig veure amb la seva “relíquia” aturada prop de l'estació. 

 

 

A partir d'aquell moment Victor Perdiguero podia donar-se el gust de sortir amb la família amb un auto que es feia mirar i que ell mateix havia restaurat. Fantàstic!

 

 

Aquest seguit de vivències que he deixat escrites, ens poden semblar gairebé un somni. No en queda res! El temps no ha passat en va. Apropeu-vos a la estació i contempleu la intensa circulació dels trens, palpeu les tanques infranquejables que protegeixen les vies i sobre tot, advertiu l'absència d'empleats a qui adreçar-se per aclarir algun dubte. 

 

 

Les màquines ho resolen tot. També parlen… ben cert i ho fan per donar instruccions o per adreçar-nos un gèlid “moltes gracies” evidentment fruit d'una prèvia gravació.

 

 

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: