CARTA A JOAQUIM ALBERTO ROJO

Benvolgut Joaquim, abans que res dir-te que en moltes de les coses que dius estàs encertat i en d’altres caldria sospesar-les o matisar-les. Permet-me, però, que em quedi amb el teu neguit que, crec, caldria que s’escampés entre els veïns de Bellaterra. D’ençà que se’ns va atorgar l’EMD (i aquest “atorgar” ho dic amb segones) la gent va creure que ja érem un poble i, en conseqüència, calia reclamar allò que un poble es mereix. Ben mirat, però, de poble no ho som perquè és difícil ser poble sense una consciència col·lectiva. Un poble no neix de la nit al dia i menys encara per reial decret. Un poble no és un Condis, o un club privat, o una farmàcia, o un forn, o 4 botigues, o 5 restaurants… Diria que 2 escoles, o una escola de música fan més poble, però, tot i tenint-les de fa molts anys, Bellaterra mai ha consolidat ni forjat la consciència de ser poble. La visió dels bellaterrencs és massa privativa i sembla ser que l’únic que ens preocupa és allò que ens afecta a la nostra tranquil·litat, a acotar el nostre territori sense pensar com ha de créixer. Però, desenganyem-nos, el model de Bellaterra no és sostenible i hauran de canviar moltes coses si és que volem ser poble. Ara bé, si el que vol la gent és un territori acotat on ningú no ens molesti i, a més, ens facin la feina, aleshores caldrà preparar la cartera perquè això només està a l’abast de gent amb diner llarg. Joaquim, fas bé de queixar-te, però bé prou saps que les teves queixes aniran a parar al sac foradat de l’administració i a orelles sordes de molts veïns (en aquest cas, ulls entelats, per ser una publicació). I, a més, quasi totes les coses que reclames no passen per l’EMD sinó que són competència del nostre Ajuntament, i repeteixo i subratllo el nostre Ajuntament. No t’enganyis. Els gestors de l’EMD juguen a fer de polítics però no ho son. Són, això, gestors i prou, que haurien de saber bregar amb el consistori per solucionar els problemes i no pas enfrontar-s’hi i crear banderes reivindicatives (i això de banderes també ho dic amb segones). Tant de bo la teva veu, Joaquim, no fos aquella “veu que clama en el desert”. Ben cordialment,