En un angle de la plaça del Pi, davant mateix de la casa Vidal, els de Foment hi construïren els anys cinquanta un petit local, per ubicar-hi la gestió de venda dels terrenys de la urbanització. Era la oficina de “Pepe” Cots, encarregat d'aquesta tasca des de temps immemorial.
No tinc detalls dels seu nomenament, ni conec el moment exacte que li demanaren atendre els possibles compradors. El meu record es perd en els anys, perquè, tot hi tenir present un jove “Pepe” Cots durant i després de la guerra com a company del meu germà, feia molt temps que el veia rere la finestra del petit local, seient prop de la taula del seu despatx.
Tot plegat una autèntica institució i part integrant de la Bellaterra ancestral. Els antics habitants en guardem una imatge ben concreta.
Se'm fa difícil precisar dates però, deurien córrer els anys cinquanta quan s'urbanitzà i condicionà aquella emblemàtica part de la plaça per construir-hi el local a que faig referència. Crec interessant mostrar-lo a les noves generacions que l'ignoren i al no disposar de cap fotografia en reprodueixo una de la maqueta que en vaig fer fa anys.
Us en faig la descripció. Situeu-lo on avui hi ha l'edifici del Club i el primer dels locals comercials de la plaça: era un caseta de pocs metres quadrats, amb una finestra que pràcticament omplia tota la façana. La porta d'entrada es trobava en la part dreta i en la de l'esquerre hi havia una altra obertura. Estava coberta amb teula llatina i un bigam -potser un xic massa gran- ornava el conjunt amb una mena de pèrgola purament decorativa.
En aquell lloc hi trobàveu sempre el “Pepe”, menys quan sortia per acompanyar algun client a qui calia mostrar in situ una parcel·la o terreny, que cas de comprar-la, el convertiria en un nou enamorat de Bellaterra. Per portar a terme aquesta tasca, disposava d'un DKW familiar que tenia permanentment aparcat prop del despatx. Un vehicle ben característic que és part també de la història de Bellaterra, ja que gràcies al seu ajut al “Pepe” li era possible exercir la seva funció de venedor. Tenia capacitat per sis viatgers i estava pintat de verd i blanc. Avui ja no en queda cap, caldria buscar-lo en una col·lecció d'autos antics.
El despatx era, a més, punt de reunió i trobada d'uns quants habituals, com l'Artur Vidal i altres que hi feien bones estades. Jo mateix no em podia estar, al passar pel davant, d'entrar-hi i fer-la petar una estona amb el “Pepe”.
En el petit cenacle es debatia qualsevol tema d'actualitat, no necessàriament vinculat amb la urbanització: es comentaven noticies del moment, d'esports i també altres més transcendents. La freqüent presència de l'Artur Vidal -màxim en els seus anys de jubilat- garantia una conversa interessant i polèmica. Jo m'hi apuntava amb certa assiduïtat; em trobava molt be entre aquella colla d'amics als que coneixia de tota la vida i amb els que tenia en comú l'estima que tots plegats sentíem per Bellaterra.
Un dels que s'hi veia sempre era el Gervasi, l'ajudant del “Pepe” que cuidava de les feines més variades que us pugueu imaginar: repartir la correspondència, fer encàrrecs vinculats amb la urbanització i perquè no, procurar -utilitzant un xàpol- que les herbes no creixessin excessivament en les primitives voreres de Bellaterra.
Com tantes altres coses, tot això ha quedat enrere… inevitable.
Els anys han anat canviant protagonistes, escenaris i entorns. La plaça s'ha remodelat, el despatx del “Pepe” ha desaparegut -els terrenys de Bellaterra suposo que es venen per altres mitjans- els polèmics conversadors tampoc hi són però, els pocs que quedem, seguirem recordant els bons amics amb qui compartirem joventut, xerrades i veïnatge a Bellaterra.
Maqueta de la 'caseta' d'en Pepe Cots realitzada per S. Vila-Puig Foto: S. Vila-Puig
