El tramvia blau del Tibidabo Foto: Fèlix Zurita

 

 

 

 

 

A més dels combois dels ferrocarrils de la Generalitat que hi circulen puntualment, a Bellaterra tenim també un tramvia. D'uns quants anys ençà, en el pati d'una torre de la urbanització,  immòbil, silent i protegit per una coberta de plàstic, s'hi pot veure el cotxe número 1 del tramvia Blau del Tibidabo.

 

 

 

-Com va anar a raure un tramvia a Bellaterra?  em podeu demanar.

Es tracta d'una història ben poc corrent que vaig viure de prop. Aprofito un dels meus relats al diari digital per explicar-la.

 

 

 

Perquè el fet es produís, calien dues condicions.

Primera: saber en quin un lloc hi havia un tramvia pendent d'ésser recuperat.

Segona: trobar un apassionat, carregat d'ànim i paciència, que afrontés la difícil tasca de fer-se'n càrrec i restaurar-lo.

 

 

Els requisits sortosament es compliren: la quimera va ésser possible

 

 

 

Punt primer:

Feia temps que coneixia l'existència del tramvia. El tenia un amic, col·leccionista d'autos antics, amb el que servava una bona relació. L'havia vist en alguna visita de les que sovint li feia, amb la diferencia de que si pels cotxes disposava de naus ben condicionades, el tramvia restava a l'intempèrie, prop de l'era, mig tapat amb una lona. 

 

 

Em feia mal el cor veure com la pluja, el sol i el vent, anaven malmetent aquella romàntica carcassa. Ho havia comentat a l'amic en més d'una ocasió, tot hi sabent que ell centrava la seva atenció als automòbils. La peça -certament bona- era una autèntica relíquia, capaç de provocar expectant sentiment a qualsevol, que com jo, sentis especial devoció per tot el que es mou sobre carrils.

 

 

 

Punt segon i definitiu:

De la troballa en vaig parlar un bon dia amb un company amb qui, a més d'antiga amistat compartim devoció pels ferrocarrils. Va voler veure el tramvia i un diumenge, força temps enrere, ens arribarem a la finca de l'amic situada als afores de Castellar del Vallès, per donar un cop d'ull a l'ancestral peça.

 

 

L'amic es va gairebé emocionar. Imagino que, mogut per la seva passió ferroviària, la  ment li brindà imatges del tramvia ja recuperat. Em va demanar d'intercedir prop del propietari per veure si li podia cedir. Hi hagué una certa reticència inicial, però al cap de poc el tramvia era finalment carregat a un gran camió plataforma, que travessant amb dificultat els carrers de Castellar, aconseguí portar-lo a Bellaterra.

 

 

 

Heu vist mai volar un tramvia? Jo no, fins aquell moment, però us puc assegurar que un bon dia d'estiu un tramvia va volar sobre un carrer de Bellaterra. Una grua gegant s'encarregà d'alçar-lo -ben lligat- i deixar-lo suaument al pati de la casa de l'afortunat bellaterrenc on fa algunes temporades que hi reposa.

 

 

 

Llargues jornades de feixuga feina, molts dies netejant, polint, escatant l'oxid de rodes i altres elements metàl·lics, renovant el costellam del sostre i reparant les malmeses plataformes.

La col·locació dels llums originals i el definitiu toc de pintura blava -no podia ésser altrament, recordeu que es tractava del tramvia Blau- retornaren a la relíquia la dignitat que els anys li havien anat prenent. Ens hem de felicitar tots plegats!