Recordant Xavier Sallent

by | maig 18, 2017 | Opinió

 

Xavier Sallent l'any 1966                                          Can Saboia, Campelles – 1961      

Fotos: S. Vila-Puig

 

 

 

A Xavier Sallent el coneixia per haver-hi coincidit de jove a Sabadell, la nostra pàtria comuna.

 

Nét i fill d'impressors, va esdevenir un bon hereu de la tasca acurada i lloable de la impremta Joan Sallent, a la que es deuen infinitat de publicacions i treballs de personal grafia i d'una qualitat a prova del paladar més exigent.

 

Els meus primers records del Xavier em porten a la ciutat dels anys cinquanta, en la que ell, el seu germà Joan i una bona colla de joves, marcaren pautes en tots els àmbits en els quals participaren -que no foren pocs. La nostra relació esdevingué molt més intensa quan es va prometre -com es deia en aquells temps- amb Rosa Maria Garriga, veïna de Bellaterra i amiga d'infantesa.

 

Ja casats, la parella s'instal·là a la casa del “Suïs“, una de les primeres de la urbanització, en la que visqueren una pila d'anys i a la que nosaltres -l'Elisa i un servidor- fèiem cap sovint per conversar, mentre sopàvem amb el fons sonor del plor dels nostres primers fills.

 

Tinc ben present aquella sala d'estar. Veig encara el Xavier en la seva taula de treball, fent esbossos per les feines que li encarregaven, a les que sabia donar un toc original i personalíssim. Mentre degustàvem una amanida o fèiem unes torrades a la llar, parlàvem de fotografia -era un gran afeccionat i utilitzava una Haselblat que em feia autèntica enveja- de les excursions que tenia projectades -alguna d'espectacular com pujar al Mont Blanc- que a mi em deixaven francament acovardit: m'agrada la natura, em plau gaudir del ple aire, però he estat sempre un mal caminador i un muntanyenc espantadís.

 

L'any 1964 i amb la lloable intenció de refer el nostre ànim maltret, els Sallent ens portaren a Campelles, deliciós poble del Ripollès en el qual, de feia temps, hi tenien llogada una casa: can Saboia. L'estada al llogarret tranquil, envoltat de pau, de muntanyes i d'un silenci reconfortant, va ajudar a asserenar-nos, al mateix temps que naixia en nosaltres una estima especial pel poble: hi llogarem també una casa -rústica i deliciosa, can Camacurt– en la que hi passarem bones temporades. Encara avui i amb certa freqüència, l'Elisa i jo tornem a Campelles per fer el camí del bosc, contemplar les “nostres” cases -encara existents- i extasiar-nos amb els massissos del Taga, el Torreneules i el majestuós Puigmal.

 

Per nosaltres el Xavier i la seva família han tingut sempre especial protagonisme. No puc oblidar les bones estones passades a bord del seu “jeep”, corrent pels prats, saltant marges o lluitant per treure'l d'un camí enfangat al qual prèviament l'havíem encallat (en el vehicle hi portava sempre un cric, una pala, cordes i cadenes). Era un aventurer nat, al que plaïa provocar i resoldre aquests petits però apassionants jocs.

 

Cada any viatjava a Nova York per fer la marató, que aconseguia acabar… i no deixava de prendre part a la Matagalls/Montserrat -els nostres fills l'havien acompanyat algun cop- una caminada que encara es fa i que cal completar en menys de vint-i-quatre hores.
Una proesa, de la que estava certament joiós, la portà a terme amb germans i amics seguint les pautes que el seu pare, Eugeni Sallent, va deixar escrites després de fer-les realitat. Del Tibidabo a Andorra en set jornades.

 

A casa seva -un habitacle deliciós, curull de records i coses boniques- hi tenia també el seu taller de ceràmica i el corresponent forn, del que en sortiren peces francament reeixides. Queden encara algunes de les plaques amb el nom dels carrers i un record a la façana esquerra de l'església recordant el cinquantenari de Bellaterra. Contempleu-les, val la pena.

 

Ja fa setze anys que el Xavier ens va deixar i jo el tinc ben present. Fou un gran amic del qual n'admirava la seva peculiar manera de fer, la creativitat demostrada en les seves empreses i l'ànim que demostrà lluitant amb la malaltia.

 

Com estàs Xavier, li demanava en la meva darrera visita.
Bé, força bé, la flama encara crema, recordo que em va dir.

Tot un exemple!

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: