Tete Montoliu toca a casa nostra

by | juny 8, 2017 | Opinió

 

Tete Montoliu al piano Foto: Cedida

 

 

 

 

El jazz ha estat sempre una de les meves passions. Tot hi haver practicat a desdir la música clàssica, tinc pel jazz una especial predilecció. El considero un dels fenòmens importants del nostre temps i mai m'he pogut estar d'escoltar-ne. A casa, en el meu giradiscs, hi trobaríeu sovint un enregistrament de Miles Davis, Coltrane o altre genial interpret, al llarg de la meva vida he anat a molts concerts i a totes les jamm sessions a les que se m'ha convidat.

 

 

Com em va començar la dèria?

 

Una cosina, que vivia amb nosaltres, tenia algun disc de 78 revolucions que feia sonar en la seva gramola de corda; jo els escoltava amb atenció. Aquest fou el meu primer contacte amb aquest tipus de música. Hi ajudaren, més tard, les converses amb Josep Tamburini –enyorat bellaterrenc, gran afeccionat al jazz i posseïdor d'una important discoteca- amb qui coincidia en el viatge amb tren a Sabadell. 

 

 

(Permeteu-me un parèntesi. El recordo un home jove, elegant, de tracte i vestit impecable,  fumant constantment Chesterfield -el tabac ros de l'època- utilitzant una boquilla de banús).

 

 

Tot i això, he de reconèixer que el veritable responsable de la meva devoció pel jazz fou Josep Marlet, antic amic, pare de una bona amiga, que em va alliçonar fent que m'interesses aquesta música captivadora. Sabadellenc de naixement i Santcugatenc d'adopció, Marlet tenia pel jazz una autentica bogeria. En parlava constantment i et feia sentir discs de famosos instrumentistes que acompanyava amb encertats comentaris i amb demostracions a la bateria, instrument que tocava amb una personal tècnica. Això em va permetre familiaritzar-me amb músics famosos. Però el més important i definitiu, és que Marlet organitzava -per gaudi propi i dels seus amics- memorables sessions a casa seva a Sant Cugat.  L'Elisa i jo hi fórem sempre convidats.

 

 

Josep Marlet tenia una bona relació amb l'ambient jazzistic de  Barcelona, era conegut i apreciat per tots els amats dels jazz i aquesta amistat li permetia reunir músics i portar-los a casa seva. Ho feia utilitzant el seu auto -ben particular, per cert- un Lincoln de l'any 1937 amb motor de vuit cilindres, amb el que arribava a Sant Cugat carregat de musics, manta vegada àdhuc amb marines americans si s'esqueia algun vaixell al port. 

 

 

Els pocs que quedem, recordem amb nostàlgia la calidesa d'unes sessions irrepetibles en les que s'escoltava el millor jazz en un ambient idoni, ben a prop dels músics. Copsaves perfectament el particular so del saxo, el potent de la trompeta i podies seguir el ritme de la bateria i el de les baguetes percutin suaument o amb violència els plats. 

 

 

Sentir jazz en aquestes condicions certament que emociona.

 

 

Un dels que hi actuava amb certa freqüència era Tete Montoliu, amb qui Marlet mantenia una antiga relació afectiva. No puc recordar si varen ésser els meus  precs o una proposta que em va fer l'amic d'organitzar una matinal, amb un trio que incloïa Tete, a casa nostra a Bellaterra. El cert es que un migdia de diumenge, de fa una pila d'anys, utilitzant el piano de la meva germana Maria Glòria –un venerable StenwayTete Montoliu ens va dedicar una sessió acompanyat de baix i bateria. He oblidat el nom dels dos components del trio, però si que es cert que per un dia sonaren acords i harmonies diferents a les que habitualment estava acostumada la tranquil·la estança. 

 

 

El pare no va tenir inconvenient en deixar que uns quants joves -i no tan joves- de Bellaterra s'esplaiessin escoltant ritmes moderns al seu estudi. Li vaig agrair sempre.

 

 

 

 

Josep Marlet en una jamm session a Sant Cugat 1978 Foto: S. Vila-Puig

 

Vols llegir més…?

“Trànsits – 2”

“Trànsits – 2”

“Se’m fa difícil no estar-me’n de tornar a parla del trànsit de Bellaterra després de descobrir la barrabassada que s’ha fet al Camí Antic de Sant Cugat (o Camí dels Monjos). Per això he titulat aquest article Trànsits-2, seguint l’estela del que vaig escriure fa cosa d’un mes”.

“Quin ha de ser el paper del lector o lectora del futur?”

“Quin ha de ser el paper del lector o lectora del futur?”

Si mirem en quin idioma els ciutadans del nostre país accedeixen als mitjans, podríem dir que a les plataformes al cinema tot, o pràcticament tot, és en castellà. El mateix passa a la televisió i la premsa generalista, mentre que la ràdio és majoritàriament en català, i només en els mitjans de proximitat, impresos, digitals…, és pràcticament tot en català, tant a la Catalunya interior com a les àrees metropolitanes. Aquests mitjans són el nostre tresor a preservar, d’arrelament a la comunitat, d’integració, d’aprenentatge del català, d’informació amb rigor, i un llarg etcètera.

“Torna el pessebre vivent de Bellaterra”

“Torna el pessebre vivent de Bellaterra”

Article d’opinió d’Ignasi Roda. “Com es fan les tradicions? – Les tradicions?, pot dir algú o més d’algun amb to d’estranyesa, -Les tradicions no es fan, hi són i prou. Venen de lluny, per això son tradicions-. I potser, i en certa manera no estan errats del tot”.

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: