Fronteres a ulls d’un Sputnik

by | juny 12, 2017 | Opinió

Il·lustració Foto: Josep Grifoll

 

 

Un petit estel s'enlaira. Lluny, on l'horitzó glaçat es confon amb el cel. Aquesta podria ser una de les postals que reben a la ciutat de Baikonur cada cop que una nau espacial emprèn el vol des del cosmòdrom.

 

De fet, la bandera de la ciutat no és gaire diferent d'aquesta imatge. S'hi presenten dues mans ben obertes que sostenen un coet que s'envola. El foc del coet té la forma d'una flor local i al fons de la bandera, el planeta Terra i els estels.

 

La ciutat de Baikonur (o Leninsk en temps soviètic) va ser construïda pels russos en la dècada dels 50. Des de bon començament Baikonur ha estat força poblada. Avui supera els 70.000 habitants.

 

Amb la independència del Kazakhstan, l'any 1991, els russos van voler conservar l'administració d'aquest preuat indret. Així que cada any en paguen un respectable lloguer a les autoritats locals.

 

En l'actual Kazakhstan independent, però sota administració russa, la instal·lació és més internacional que mai. Acull nombroses missions multinacionals, com les que enllacen la Terra amb l'Estació Espacial Internacional.

 

En temps soviètic, tanmateix, el seu port aeroespacial fou testimoni de fites tan emblemàtiques com la del Sputnik, el 1957. El primer satèl·lit artificial que va tenir la Terra. El que acompanyava la Terra en el seu viatge al voltant del Sol. D'aquí ve el seu nom. El que fou pioner d'una nova manera de veure el planeta.

Un munt de vegades s'ha dit allò que la Terra, vista des de l'espai, apareix sense les fronteres que ha marcat l'ésser humà. Fronteres nacionals (i municipals).

 

La realitat, però, és que la superfície terrícola és plena de límits. Entre continents i oceans; entre selves i deserts, entre cims i valls, entre terra i glaç, entre cel clar i núvols.

 

Aquestes fronteres són responsables i guardianes d'una riquesa i diversitat natural de proporcions increïbles i magnífiques.

Un tresor que ha influït, també, en com les persones ens relacionen amb el medi; en com generem formes culturals ben interessants i diferents. Des dels esquimals de l'àrtic, als amazics del desert nord-africà.

 

Amb el pas dels anys els satèl·lits han canviat molt. Avui ja no són exclusius de les superpotències. Economies més modestes que la catalana o empreses dinàmiques en disposen de propis. I tots nosaltres en consumim els seus serveis de manera creixent.

 

Si observeu el Vallès des d'un d'aquests satèl·lits, hi trobareu una taca verda. És la d'un bosc espès que té més de quatre pins. Tot just a la rereguarda de Bellaterra i situat, en bona part, dins dels termes municipals de Sant Cugat i Sant Quirze.

 

El satèl·lit no veu les fronteres municipals, però sí que posa en evidència les fronteres naturals d'aquesta massa arbrada que es conserva al cor del Vallès. Un pulmó primordial.

 

El dubte està a saber si Bellaterra vol ser una vila inclosa en aquesta taca verda; li està bé de ser-ne veïna despreocupada o simplement s'hi gira d'esquena i n'ignora la seva presència, per estar fora dels propis límits municipals. 

 

 

 

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: