Els Devant

by | juny 16, 2017 | Opinió

Paisatge de Bellaterra – Aquarel·la de Montserrat Guillé Foto: S. Vila-Puig

 

 

 

En el seguit de records que darrerament he anat publicant en el diari digital, em plau avui dedicar-ne un  d'entranyable a Montserrat i Josep Antoni Devant, fidels amics amb els que  compartirem anys de plenitud a Bellaterra.

No puc precisar quan  ni com es va iniciar la nostra amistat,  però us puc dir que venia d'antic. Ens veiem amb freqüència i a les nostres converses no hi faltava mai una referència a l'art, particularment amb Montserrat, dotada d'una especial sensibilitat que posa de manifest en cadascuna de les seves obres.

Jo en tinc algunes perquè, a més de enviar-ne una cada any com a Nadala, Montserrat em va obsequiar un bon dia amb l'aquarel·la d'un paisatge deliciós de Bellaterra, tractat de manera subtil, amarat tot ell de dolces i harmòniques tonalitats.

 

He pensat que una bona manera de tenir-los presents seria publicant dos articles que en el seu moment els vaig dedicar. El primer recordant una trobada a Viladecavalls, el segon el que menciona el seu “escarabat” Volkswagen de l'opuscle “Autos del meu record a Bellaterra”.

 

La vinya dels Devant

Els Devant, feia temps que ens deien que un vespre d'estiu aniríem a sopar a la seva vinya de Viladecavalls. Ahir fou el dia, millor dit, la tarda triada per fer-ho. Ens volien mostrar els ceps plens de raïm, els fruiters que els envolten i també la casa de fusta que hi havien bastit darrerament. Perquè tota vinya, hort o  terra de cultiu, ha de tenir la seva caseta: quatre parets prop de l'ombra d'una  figuera,  alzina o cirerer,  on protegir-se  del sol  i poder  aixoplugar-se 

quan cau un ruixat imprevist. Jo recordo molt bé les que hi havien en les vinyes de can Miró i en les més magres de can Domènec que envoltaven la nostra casa de Bellaterra. Hi entrava, quan de vailet, podia passejar-me pels viaranys que les travessaven entre pàmpols rogencs i raïms ufanosos.

 

Els Devant a la seva vinya, també hi tenen una caseta. Una bonica casa de fusta que els va venir d'Alemanya, obsequi de l'empresa amb la que col·laboren, al complir-se deu anys de bona relació. Es per tant un doble símbol, ja que a més de bon abrigall en les seves estades a la vinya, els recorda els lligams que han tingut sempre amb aquell país i amb la seva gent ordenada i metòdica.

Com els diguérem repetidament, fou una experiència diferent i meravellosa. No és fàcil avui poder conversar una llarga estona amb uns amics, gaudint d'un bon sopar a l'entorn d'una taula emplaçada en una vinya de ceps venerables, mentre la llum del capvespre dona pas, lentament, a la de la lluna, gairebé al ple, i a la d'un infinit nombre d'estels.

 

 

 

El Volkswagen “escarabat” dels Devant

Els Devant han viscut una pila d'anys a Bellaterra, tot i que en fa alguns que per una poderosa raó optaren per traslladar-se a Viladecavalls: la seva empresa esta ubicada en el polígon industrial d'aquella població.

Però no els perdérem pas tots: a Bellaterra hi resta Martí, el seu fill gran, que hi segueix vivint amb l'esposa i fills.

Dels Devant en podria parlar molt i molt bé… però del que es tracta ara -tal es el propòsit d'aquest petit treball-  es fer-ho del seu automòbil. 

 

 

 

Quan arribaren a Bellaterra procedents d'Alemanya -país en el que residiren molts anys- portaren el seu automòbil, un Volkswagen “escarabat” de color clar objecte de totes les seves atencions. El mantenen impecable i ho dic en present perquè els segueix acompanyant i dorm encara al garatge de la seva torre de Viladecavalls.

 

La imatge de l'”escarabat” amb la Montserrat al volant és indissociable de la Bellaterra de la meva joventut. Se'ls veia a diari, generalment a la plaça de l'estació on aparcava per anar a agafar el tren.

 

Els trobem a faltar. Els Devant ja no venen a Bellaterra. Els enyorem a ells i al seu “escarabat” de color clar. 

 

 

Un Volkswagen 'escarabat' com el del Devant. Foto: Cedida

 

Vols llegir més…?

Exercir de català és pesat però…

Exercir de català és pesat però…

Tenint un mínim d’estima per la nostra llengua i el nostre país, és impossible no sentir un profund disgust per la poca consideració mostrada per disposicions com ara l’obligació del 25% de classes en castellà, dictada pels tribunals insensibles vers la llengua pròpia del nostre país,

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: