Els primers records que tinc de Francesc Garriga em porten a la nostra infància, compartida en una Bellaterra ben diferent a la d'ara. Els Garriga/Barata hi arribaren a finals de 1940, nosaltres -els Vila-Puig Codina-, feia quatre anys que hi vivíem.
Joan Garriga i Manich, apotecari i home de lletres sabadellenc, vingué a Bellaterra cercant-hi aire més pur del que es respirava a l'urbs veïna, que embrutava el fum de les moltes xemeneies dels “vapors”.
A Bellaterra, tot hi estar només a sis quilòmetres, s'hi respirava millor, l'atmosfera era neta i plena encara de sentors boscans.
Els meus pares i els Garriga/Barata, ja es coneixien. En aquell temps i en una ciutat molt més petita, era fàcil relacionar-se, si tenim en compte, a més, que Joan Garriga regentava com a llicenciat la cèntrica farmàcia de la plaça Major. Per si fos poc, gaudia de bon prestigi en el món literari i artístic com escriptor i membre que fou de la Colla de Sabadell, grup d'intel·lectuals que deixaren un bon rastre, fa gairebé cent anys, dels que es parla encara avui amb elogis.
Amb en Francesc fórem companys de pupitre a l'escola de pàrvuls que havia organitzat la meva mare pensant amb els infants de Bellaterra. El pupitre era un moble de fusta -avui absolutament superat- que constava d'escriptori amb tapadora, tinter de porcellana en un orifici de la capçalera i banc de dues places. Jo en compartia un amb Francesc Garriga.
Passaren els anys i seguirem veient-nos mantenint un contacte relatiu però, d'una afectivitat important. Més endavant en Francesc decidí ingressar al seminari franciscà d'Arenys de Mar. Recordo haver anat a veure'l amb els meus pares al convent, del que n'era preceptor de novicis el pare Venanci, germà del bon amic Pere Nogueras, adroguer i pintor de paisatges, que tenia una botiga preciosa en la plaça enfront de l'església de Santa Maria. Després d'aquesta llarga etapa -que el portà àdhuc a Sud Amèrica- ens retrobarem a Bellaterra i la nostra amistat continuà sempre. Francesc es llicencià en llengua Germànica i exercí molts anys la docència, fent-ho amb el toc personal que ell sabia donar a tot el que tenia entre mans.
Així ho va recordar Marc Romeva -poeta i deixeble seu- en l'homenatge que li dedicà la Fundació Bosch i Cardellac de Sabadell, parlant amb emoció de moltes coses relacionades amb l'admirat mestre i amic, entre elles un viatge amb auto fins a Suïssa, en el que va sonar constantment el Lohengrin wagnerià que Francesc portava enregistrat en una cassette.
Les meves trobades amb Francesc tenien lloc a les cases llurs o en casuals encontres al carrer. La conversa, sempre agradable i interessant, sorgia espontània, vehement a voltes. Parlàvem de moltes coses: d'una exposició que calia no perdre's, d'un llibre acabat de publicar, d'una excursió que era indispensable fer… jo feia sempre menció als seus poemes que m'apassionen i dels que en sóc entusiasta admirador. I és que en Francesc era un gran poeta! Sens dubte un dels ineludibles poetes catalans d'aquests darrers temps: així s'ha escrit cabalment arrel de la seva desaparició.
S'ha dit, també, que Francesc Garriga va escriure sempre el mateix llibre; que tots els que va publicar tenen relació de continuïtat, fins poder canviar-ne l'ordre sens que res anormal succeeixi.
Una dotzena de toms publicats han estat suficients per donar fe de la seva acurada personalitat poètica, per mostrar-nos el seu món curull d'enyor i tristor,per fer-nos present, en fi, la seva visió de la vida amb aquell punt d'ironia tan seu.
Els poemes de Francesc Garriga són el seu propi autoretrat, en els que hi trobem sovint les angoixoses mancances de la senectut. Jo m'hi sento plenament identificat.
Amb aquest escrit dedicat a Francesc Garriga, dono per finalitzats els publicats al diari digital en el transcurs dels darrers mesos.
Em cal doncs agrair a Jordi Tardós la seva proposta de col·laboració que m'ha permès furgar en antigues vivències, i com no, la fidelitat d'addictes lectors -que a jutjar pels seus comentaris- em consta que he tingut.
Potser més endavant, si la ocasió ho aconsella, torni amb més relats sobre la Bellaterrra i els bellaterrencs ancestrals.
