La demolició de la pagoda del Pedregar

by | juny 29, 2017 | Opinió

Ignasi Roda, dramaturg bellaterrenc | Redacció
L’1 d’abril em vaig interessar pel futur de La Pagoda, ja que, segons informacions properes, en el projecte de la nova escola El Til·ler que es construirà en els terrenys del Pedregar es plantejava la seva demolició degut a que aquesta es considerava zona edificada que calia recuperar. Va ser aleshores que junt amb en Plàcid Garcia Planas vam remoure cels i terres per mirar de salvar-la. La gran notícia va ser saber que l’Ajuntament no havia considerat La Pagoda com un espai edificat sinó com un objecte d’ornamentació. El director del Museu d’Art de Cerdanyola, en Txema Romero, havia fet un informe favorable per mantenir-la dempeus. Aquesta informació la va donar la Dolors Gassiot responsable d’urbanisme, en una reunió celebrada en la mateixa Pagoda i propiciada pel regidor Jordi Miró, i on hi eren presents, a més, l’arquitecte Ignasi Rius, en Klaus Esser en representació de l’escola El Til·ler, i en Plàcid i jo mateix. Semblava, doncs, que cabia la possibilitat de salvar La Pagoda. Només calia l’aprovació del claustre de l’escola. Malauradament, però, la decisió del claustre ha estat la de no salvar-la i procedir al seu enderroc. Fa uns mesos, i sense saber que La Pagoda corria el perill de ser enderrocada, vaig publicar a Bellaterra Diari una llegenda titulada Els amants de la pagoda, inspirada en l’edifici ornamental del Pedregar. Poc m’imaginava que aquell relat esdevindria el cant del cigne per a la singular edificació. L’enderroc, tot i que estava anunciat pel dia 15 d’aquest mes de juny, encara no s’ha produït i la pagoda encara resisteix. Per als nostàlgics, per als somiadors, per als que creiem que les coses hi són per alguna cosa, la demolició de La Pagoda ens dol, perquè, sense ser cap cosa de l’altre món, la seva presència al llarg de 55 anys li dona dret a formar part del nostre paisatge. Els arguments que l’escola pot donar per avalar la seva desaparició poden arribar a ser versemblants, però obliden que en tot glateix un cor que fa que les coses siguin vives.
Ignasi Roda Fàbregas<br>
Ignasi Roda Fàbregas

Concebut a Bellaterra l’estiu del 1952. Nat a Barcelona l’11 de març de 1953. Fill de Mª Rosa i Frederic. Ha viscut tota la vida a Bellaterra, primer com a estiuejant i després de manera fixa. Alumne i professor de teatre de l’escola Tagore de Bellaterra (1957-1983) fundada pels seus pares i en Ramon Fuster i Rabés. Activista cultural de Bellaterra: Impulsor de la Festa Major i La Cavalcada de Reis, director de la Cia. La Inestable, cronista amb l’escriptura del llibre “Bellaterra 1930 – 2005. Crònica de 75 anys”, etc. Escriptor, dramaturg, poeta, articulista, cantautor, actor, director, professor i pedagog de teatre. Més informació a Viquipèdia.

Vols llegir més…?

“Idea i somni”

“Idea i somni”

Tot plegat dona per pensar. I el primer que em ve al cap és que estem concebent una Catalunya independent sota el prisma dels partits i els polítics. És la seva visió la que preval davant la idea i el sentiment d’una gran part de la població catalana que va decidir dir prou al que el meu avi als anys 60 deia “una ocupació”, tot i no ser independentista.

“La gran riuada”

“La gran riuada”

Tenia 9 anys. Plovia a bots i barrals. Encara érem a Bellaterra. Aleshores les vacances escolars acabaven a finals de setembre, quan llavors, es feien les maletes i tornàvem a Barcelona. Era un 25 de setembre i era un dimarts.

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: