L’1 d’abril em vaig interessar pel futur de La Pagoda, ja que, segons informacions properes, en el projecte de la nova escola El Til·ler que es construirà en els terrenys del Pedregar es plantejava la seva demolició degut a que aquesta es considerava zona edificada que calia recuperar. Va ser aleshores que junt amb en Plàcid Garcia Planas vam remoure cels i terres per mirar de salvar-la. La gran notícia va ser saber que l’Ajuntament no havia considerat La Pagoda com un espai edificat sinó com un objecte d’ornamentació. El director del Museu d’Art de Cerdanyola, en Txema Romero, havia fet un informe favorable per mantenir-la dempeus. Aquesta informació la va donar la Dolors Gassiot responsable d’urbanisme, en una reunió celebrada en la mateixa Pagoda i propiciada pel regidor Jordi Miró, i on hi eren presents, a més, l’arquitecte Ignasi Rius, en Klaus Esser en representació de l’escola El Til·ler, i en Plàcid i jo mateix. Semblava, doncs, que cabia la possibilitat de salvar La Pagoda. Només calia l’aprovació del claustre de l’escola. Malauradament, però, la decisió del claustre ha estat la de no salvar-la i procedir al seu enderroc. Fa uns mesos, i sense saber que La Pagoda corria el perill de ser enderrocada, vaig publicar a Bellaterra Diari una llegenda titulada Els amants de la pagoda, inspirada en l’edifici ornamental del Pedregar. Poc m’imaginava que aquell relat esdevindria el cant del cigne per a la singular edificació. L’enderroc, tot i que estava anunciat pel dia 15 d’aquest mes de juny, encara no s’ha produït i la pagoda encara resisteix. Per als nostàlgics, per als somiadors, per als que creiem que les coses hi són per alguna cosa, la demolició de La Pagoda ens dol, perquè, sense ser cap cosa de l’altre món, la seva presència al llarg de 55 anys li dona dret a formar part del nostre paisatge. Els arguments que l’escola pot donar per avalar la seva desaparició poden arribar a ser versemblants, però obliden que en tot glateix un cor que fa que les coses siguin vives.