Josep mª Riba, president de la Unió de Veïns | JM Riba

 

 

 

Josep mª Riba, president de la Unió de Veïns

 

 

M’agradaria fer una valoració de l’EMD de Bellaterra des de dos punts de vista: el personal, com a veí que ha viscut més de 40 anys a Bellaterra, i l’institucional, com a President de La Unió de Veïns de Bellaterra des de Gener 2015.

 

 

Des de la mirada personal, la implantació de l’EMD ara fa 7 anys va suposar una gran alegria, doncs podíem fer un salt, encara que de moment fos petit, en la direcció d’una administració local propera, més entenedora i efectiva per poder millorar alguns serveis (les competències transferides). També estava content per que pensava que es tindria més força per reclamar millores a serveis molt importants no traspassats com la seguretat, noves infraestructures, etc. Passats aquest primers 7 anys, he passat de l’alegria inicial a la tristor de la dura realitat. Per que s’han notat algunes millores, però per mi encara hi ha masses dèficits que, amb la crisi dels anys 2008 a 2014, s’ha fet més evidents. 

 

 

Des d’un punt de vista més institucional, com a President de la UvB des de 2015, he de dir que tinc un sentiment de frustració, per un costat, i d’oportunitat, por un altre. El de frustració ve de la constatació que els nostres polítics i entitats de Bellaterra encara no sumem prou. No tinc la sensació de que hi hagi un projecte de poble prou debatut entre tots i compartit. No hi ha prous trobades per conèixer el punt de vista, opinions i sentiments dels veïns i col·lectius de Bellaterra. D’aquí la meva frustració.

 

 

Però per altre banda, el punt d’oportunitat positiva es basa en que el nivell socioeconòmic i intel·lectual global de Bellaterra és ideal per poder encarar un projecte de poble que portés a una urbanització moderna. Un lloc en la que confluïssin els 3 vectors clau de la modernitat: social (més proximitat de la gent), ambiental (més ecológica i sostenible) i econòmic (viables sense uns impostos exagerats). Se que és una oportunitat molt difícil de posar en pràctica. Però és una oportunitat que si col·lectivament es treballa bé, pot reeixir.

 

 

Per tant, proposo que, per un costat siguem pràctics: cerquem una manera més efectiva d’aconseguir millores pendents. I, per un altre costat, siguem somiadors: ilusionem-nos i treballem per una Bellaterra que, sense perdre les essències, sigui més moderna i exemple de transició al nou model sostenible que s’imposarà en el futur.