Crònica d’un aüc anunciat

by | jul. 20, 2017 | Opinió

Escena de l'espectacle Foto: Dorothee Elfring

 

Dalt l'escenari una de les intèrprets diu una frase relacionada amb la responsabilitat que haurien de prendre els homes en relació a l'assetjament contra les dones. Darrere meu, un home d'uns cinquanta anys es remou a la butaca… Se sent incòmode.

Hores enrere, durant una tarda d'estiu entre setmana, sóc a la cafeteria de La Seca Espai Brossa de Barcelona, abans d'una funció prèvia d'AÜC. Parlo amb l'Ariadna Peya, cofundadora de la companyia Les Impuxibles amb la que, juntament amb la seva germana Clara Peya (pianista i compositora), tenen més de cinc espectacles portats a escena, entre ells el molt aplaudit Limbo.

Aquest cop, i davant del cafè amb llet de l'Ariadna, vull saber perquè i com van decidir parlar sobre violència sexual. “Amb Limbo, ens va agradar la idea de tocar un tema compromès que ens remogui a nosaltres i va sortir parlar sobre violència sexual. Vam fer una immersió creativa i amb la Carla Rovira (dramaturga i co-directora), què és una professional i tenia aquest tema molt treballat, vam anar adjuntant càpsules: escenes que en la major part del temps barregen llenguatges”. I de llenguatges sí que en tenen més d'un, la música, la dansa i els textos, tots tres formen un tot híbrid que sembla que s'està convertint a poc a poc en el segell de qualitat d'aquesta companyia.

S'ha de precisar que aquest espectacle no només compta amb professionals de l'art, sinó que durant el procés de creació han parlat amb supervivents, han estat acompanyades de manera molt estreta per una psicòloga especialista en violències masclistes i una sociòloga experta en feminismes.

La violència sexual, concretament contra les dones, és un tema vox populi de la societat, allò que veiem, patim i callem moltes vegades. Les estadístiques, les notícies i en general les denúncies detallen només una part minúscula del problema (qui no conegui cap cas de violència sexual en contra d'una dona que llanci la primera pedra). Com declara l'Ariadna “és un espectacle molt “canyero”, molt fort, i ha sigut tot un repte poder parlar d'això intentant fer-ho amb tota la cura, tota la llum i tot el respecte. El nostre repte era aquest, poder donar visibilitat però a la vegada tractar-lo amb “cariño”.

 

Tracta sobre violències sexuals Foto: Dorothee Elfring

Poc després em trobo davant la Carla Rovira, que no només és la codirectora d'AÜC, sinó també la dramaturga, “la tercera pota de la creació” com diu ella. Li pregunto si és la primera vegada que treballa amb música i dansa i em diu: “primeríssima! Al principi no tenia ni idea, ha sigut un procés que ens ha afectat a totes jo crec, n'he après molt…com per exemple, llegint textos sobre el tema vaig trobar una frase que deia: ¿por qué le llamamos mal sexo cuando le deberiamos llamar violencia?”

Vaig fer la mateixa pregunta a l'Ariadna i a la Carla: alguna expectativa amb AÜC? Totes dues responen: Debat! I vaig presenciar una petita mostra abans de l'espectacle gràcies a la Carla!:

– Carla: (…) De fet, Jordi, tu tens temps ara? (el Jordi Berch és l'il·luminador i tècnic de l'espectacle), molaria que parlessis des del teu punt de vista com a home” – m'explica que amb ell van tenir molts debats arran del tema.
– Jordi: si i tant!… Hi ha una cosa positiva, mirar-te el melic tu mateix, però també em vaig sentir atacat, això està bé per una part, jo pensava que tenia una sensibilitat cap a les dones!…”
 

 

Estem acostumats a viure a dintre de closques, tenim tendència a ignorar allò que és diferent o que ens és indiferent. Quants canvis hi hauria si la societat (concretament els seus membres) miressin amb altres ulls tot el que els rodeja, incloent-hi és clar, violències sexuals! Tal com declara la Carla “… Que això (violència sexual) esdevingui un debat social. A escala individual és molt “heavy” la càrrega que generes i en l'àmbit col·lectiu és zero, el que passa és que després vius amb alguna mena de “brutícia”; la culpa és molt dura i no hauria de ser així. “

 

Hores després… Final de l'espectacle, l'home darrer meu parla amb la seva acompanyant, deixa anar algunes xifres sobre violacions i feminicidis, parla baixet. Les dones del meu costat continuen assegudes, diuen que necessiten urgentment parlar sobre el que acaben de veure. Surto fora i a tot arreu sento veus – algunes més fortes d'altres més baixes – discutint sobre violència, relacions íntimes, patriarcat, etc. Alguns/es ja pensen en repetir, la gent està debatent, potser els desitjos de les creadores s'estan complint…

 

Jo, encara remoguda, no tinc paraules ni pensaments en aquell moment encara que m'ho hagin preguntat. Potser l'art és un remei o una mena de teràpia social, “potser” no és la paraula: jo n'estic segura.

Honorable poble de Bellaterra, veïns i veïnes, teniu fins al 23 de juliol per gaudir d'aquest espectacle a la Seca-espai Brossa de Barcelona, dins del festival Grec. Després en podem debatre si voleu!

Vols llegir més…?

“Trànsits – 2”

“Trànsits – 2”

“Se’m fa difícil no estar-me’n de tornar a parla del trànsit de Bellaterra després de descobrir la barrabassada que s’ha fet al Camí Antic de Sant Cugat (o Camí dels Monjos). Per això he titulat aquest article Trànsits-2, seguint l’estela del que vaig escriure fa cosa d’un mes”.

“Quin ha de ser el paper del lector o lectora del futur?”

“Quin ha de ser el paper del lector o lectora del futur?”

Si mirem en quin idioma els ciutadans del nostre país accedeixen als mitjans, podríem dir que a les plataformes al cinema tot, o pràcticament tot, és en castellà. El mateix passa a la televisió i la premsa generalista, mentre que la ràdio és majoritàriament en català, i només en els mitjans de proximitat, impresos, digitals…, és pràcticament tot en català, tant a la Catalunya interior com a les àrees metropolitanes. Aquests mitjans són el nostre tresor a preservar, d’arrelament a la comunitat, d’integració, d’aprenentatge del català, d’informació amb rigor, i un llarg etcètera.

“Torna el pessebre vivent de Bellaterra”

“Torna el pessebre vivent de Bellaterra”

Article d’opinió d’Ignasi Roda. “Com es fan les tradicions? – Les tradicions?, pot dir algú o més d’algun amb to d’estranyesa, -Les tradicions no es fan, hi són i prou. Venen de lluny, per això son tradicions-. I potser, i en certa manera no estan errats del tot”.

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: