AHMILA
Té 11 anys i és del Sàhara. Li demano que especifiqui un mica, que em digui de quin poble és. Del Sàhara. Ella se sent ben bé d’allà, de la terra sobre la qual dorm cada nit, de la terra del Sàhara. Al final, després d’insistir força, acaba per explicar-me que viu a una zona que pertany a la ciutat de Dajla.
Quan la conec, la trobo vergonyosa, amb prou feines parla, però la seva mirada i el seu somriure fan la funció de les paraules. Porta una samarreta rosa i uns texans d’estrelletes, les bambes, d’altra banda, són d’aquelles que porten llumetes a la sola.
«Te gusta esta madre de acogida que te ha tocado o el año que viene la cambiamos por otra?»
«Te gusta, no la cambiamos.» A l’Ahmila li costen els pronoms, però parla un castellà que s’entén a la perfecció. Continuem parlant una estona i, en algun moment de la conversa, surt el tema dels atemptats de Barcelona i Cambrils. De cop i volta, alguna cosa passa al cap de la nena d’onze anys, que encara no s’havia tret la vergonya de sobre, i diu:
«Los musulmanes no somos malos, no hacemos esas cosas. El islam es bueno, no es malo. No hacemos esas cosas, los musulmanes somos buenos y no hacemos cosas malas.»
De vegades, una nena petita pot explicar les coses millor que un polític gran. L’Ahmila resa cada matí i, com tots els nens del seu poble, té, ja a la seva edat, un profund sentiment religiós. Entén l’islam com li han ensenyat els seus pares, com a un sinònim de pau, de convivència, d’amor i de fraternitat, per això no entén que hi hagi alguns que maten altra gent. Veritablement, feia cara de no entendre-ho.
Com va quedar tan i tan clar, no va ser necessari indagar més sobre el tema.
«Qué te gusta más de vivir aquí durante el verano?»
«La pisicina, el parque…» Aleshores, la Giovanna diu: «Cada día va al parque, a la psicina, a la playa…»
En aquest punt, la nena interromp la mare d’acollida: «A la playa no cada día!» No l’hi colaràs pas, a l’Ahmila… La Giovanna esclata a riure: «Está en todo, es tan inteligente…»
