A la setmana d’haver celebrat el Referèndum, bé val la penar fer un repàs del que ha passat. No cal dir que algú em dirà que començo malament l’article per titllar de referèndum el que esdevingué el passat diumenge. No m’entretindré a analitzar què és el que és legal enmig del batibull de despropòsits del Govern Espanyol que també caldria titllar d’il·legals. La situació en què vivim és fruit de molts incompliments i d’actuacions grolleres, per dir-ho d’una manera suau. Poso en dubte la capacitat política d’uns quants ministres i un president, incapaços de situar i valorar els esdeveniments que s’han succeït, no pas ara sinó al llarg de més 10 anys que fa que el moviment independentista va començar a prendre cos. Però també a la seva ignorància històrica i el seu despropòsit de no tenir en compte tot allò que Catalunya arrossega de fa unes quantes centúries. Però, anem als fets de després de l'1 O.
La resposta a l'1-O
Excepcional, i única que jo sàpiga, la resposta del poble català davant l’agressió del govern espanyol. Parlo del poble en general, d’aquell que és capaç de mobilitzar-se davant la injustícia, no pas d’aquell que es queda a casa callat creient que tot el que passa pot alterar la seva pau personal sense adonar-se que no hi ha pau individual sense pau social. Per això cal implicar-nos i opinar. L’actitud dels qui no opinen em recorda la dels reaccionaris incapaços de moure’s, els defensors d’un estatus acomodatici que no els perjudiqui. Molts d’ells sortiran més endavant en manifestacions blanques, que no de puresa, per defensar el diàleg quan dies enrere no van defensar res de res. Però, sia! Benvinguts tots aquells que, des d’una posició o altra defensen el dret a decidir dels pobles. Ells, ara, han decidit reclamar diàleg. No serà pas el diàleg del que parla i imposa i l’altre ha d’acotar el cap? Si és aquest, aleshores tornem a un posicionament reaccionari, el d’acceptar que qui mana té raó.
El discurs del rei
Desencertat, passat de moda, obscè fins i tot, el missatge del rei. Un rei jove, tant com el meu cunyat al qual sempre li fèiem la broma de comparar-lo perquè els dos eren rossos. Quina educació ha rebut aquest rei que ha optat per enviar un missatge incendiari? Ha demostrat una total immaduresa. I, si bé ja no el considerava el meu rei perquè no accepto ser governat per una persona que assumeix el tron per dinastia, però l’acceptava per cortesia, ara no puc per menys que rebutjar-lo i dir-li que es quedi a casa seva, perdó, a la casa que li paguem els ciutadans, o millor encara, que es posi a treballar i es guanyi un sou amb alguna cosa que sàpiga fer o que hagi après amb els estudis rebuts que també hem pagat els ciutadans. Em quedo amb la resposta del president Carles Puigdemont: “Així no”, que és com el reny d’un adult a una criatura que ha d’aprendre a fer una cosa, com, per exemple, ser un rei d’un país democràtic.
Gent de la faràndula
Impecable i magnífic el programa de Polònia. Quanta saviesa sorgida dels còmics. Poca cosa més a afegir, solament constatar que el teatre és i seguirà essent el mirall de la societat.
Enyorat partit
Desencisant un altre cop el paper del PSC representat per José Zaragoza al programa de TV3 del dissabte dia 7 d’octubre. Els socialistes definitivament han perdut el nord. Com poden convocar la seva militància a participar en una manifestació promoguda per partits d’ultradreta? També decebedora la resposta a la pregunta que li va fer la Reguant de si els socialistes creien en el dret a l’autodeterminació dels pobles contemplat en el Drets Universals. Perdó!, he dit resposta? No, no n’hi va haver de resposta i sí en canvi una negativa rotunda a sondejar una possible moció de censura a Rajoy. Què és això d’un reprovació a la Soraya? Que ens prenen el pèl amb subterfugis de parlamentarismes? Fa temps, senyor Zaragoza, que els catalans no ens mamem el dit. Pronostico que el PSC, en unes properes eleccions, s’ensorrarà i quedarà com un partit residual. Quina llàstima per aquells que, essent o no del partit, un dia ens vàrem creure que el PSC era un partit d’esquerres.
La contra manifestació
Que la gent és manifesti ja m’agrada. Tots tenim veu i vot. Perdó, no pas tots, perquè a alguns se’ns nega el vot, el dret al vot. Però, quina sensació ens ha quedat dels discursos de la manifestació pro unitat d’Espanya a Barcelona? Discursos carregats de ràbia i insults. Si algú incita a l’odi són ells i no pas els milers de persones que volien votar en pau. Que s’ho facin mirar. El Nacionalisme Espanyol més ranci, la xenofòbia vers els qui creiem una Catalunya independent traspuava entre els manifestats, no pas tots, segur, que hi ha gent que vol defensar el seu dret a pertànyer a una Espanya agermanada. Però els qui dirigeixen aquestes masses marquen la diferència del qui és i no és democràcia. Que fàcil és omplir-se la boca amb aquest mot mentre es vol imposar una sola visió de la realitat palpable. I a sobre, sentir dir al Vargas Llosa que durant 500 anys s’ha construït la unitat d’Espanya i que ningú no la pot destruir. De veritat es creu allò dels reis Catòlics? Però, que no pateixi, també es va construir l’Imperi Espanyol i va caure. El temps juga a favor de les causes justes i Espanya, l’Espanya entesa com un exercici de dominació, està signant la seva pròpia sentència de defunció. Tant de bo sorgeixi una nova Espanya capaç de conviure amb els pobles que conformen el territori Ibèric i no hagi de tornar el besavi d’Iber (*), Noè amb la seva Arca per salvar-nos del naufragi.
(*) La mitologia diu que, després del diluvi, Noè va enviar els seus fills a repoblar la terra. Un d’ells, Tubal, va arribar a les costes de la península i la va batejar com a Ibèrica, en honor al seu fill primogènit. Mort aquest, la terra es repartí entre els seus fills i a Pirene li va tocar l’extrem oriental d’Ibèria.
