La “Simfonia” que va escriure Frederic Roda Pérez pel Nadal de 1989

by | des. 22, 2017 | Cultura

 

Frederic Roda Pérez, (Barcelona,1923 – Bellaterra, 2006)

 

Veí i activista de Bellaterra. El seu compromís amb el veïnat el va dur a promoure un munt d’activitats culturals així com impulsar tantes més iniciatives. No va voler assumir mai la presidència de cap entitat Bellaterrenca, però si la de secretari, al Club Bellaterra i Unió de Veïns, car deia que des d’aquest càrrec podia ser més actiu i compromès. Durant un temps va mirar de conciliar l’entitat urbanitzadora Fomento Barcelonés de Inversiones (sorneguerament en deia FBI) amb els interessos veïnals. Va fundar la Companyia La Inestable de Bellaterra i l’Associació Amics de Bellaterra. Gran promotor de tot el teatre que es va fer al barri, des dels festivals de teatre a l’hostal i al Club dels anys 40, com les representacions dels auto sacramentals a les escalinates de l’església dels anys 60. Tot i la seva elegant escriptura, mai no va publicar cap llibre, i els seus treballs literaris es van restringir a la premsa escrita, conferències i altres documents. Donat també a la poesia, la seva obra era restringida als cercles familiars i amicals. El seu fill Ignasi Roda està fent la compilació de tots els seus poemes per donar-los a conèixer. Aquest poema que ara us oferim, de caire localista, reflecteix la tendresa del poeta alhora que la seva sornegueria, i ens dona un clar missatge de reflexió entorn el Nadal que realment vivim, lluny de la espiritualitat que caldria sentir.

 

 

 

 

 

Freceric Roda Perez

 

 

 

SIMFONIA PER AQUEST NADAL

 

 

No fa pas gaires anys, quan Bellaterra no tenia encara fums de poble i el seu nom s’escrivia amb un guionet al bell mig -molt abans fins i tot en digueren Bella Terra en tempos estranys amb la força aquiescència dels qui, temps a venir, votarien Convergència-. Doncs, en aquell temps passava un tren de mitjanit o matinada, per noctàmbuls o gent de massa feina.

 

 

Somio avui que, un altre cop, -doncs és temps de miracle- aquell tren torna a passar. És la nit del vint i quatre de desembre. Us diu encara alguna cosa aquesta data? Torna algun record d’infantesa? Alguna espurna de fe i de tendresa?

 

 

En la nit es deturen els vagons invisibles i baixa una parella insòlita. Ell és garrit i duu, i perquè la tradició ho imposa, amb una florida vara i ella, gràvida, es troba en temps de part.

 

 

Bella Terra en silenci, bombetes de color en alguns arbres i un vent molt fi de transparències. L’hostal és tancat a aquestes hores. Ningú no espera la imprevista parella. “Haver avisat” diria la gent sensata. Ningú no els acull ni pensa en donar-los posada. “La cambra dels invitats està ocupada” “No poden pas dormir el nen i la nena junts”

 

 

Res no sorprèn als visitants: són joves. Pugen per Sentís, per Joan Fàbregas, travessen Roda Ventura i Lluís de Abalo, baixen per Bartomeu, Marcet i Cots, carrers que porten noms de cristians que varen trescar per aquests varals; creuen Cases i Amigó, Pin i Soler, s’aturen prou cansats a Apel·les Mestres. Borden els gossos, els cancells són tancats:

 

 

-On son? – pregunta ella, -aquesta gent  que amb delectança llegien els textos d’Isaïes i els salms de la promesa i esperaven l’acompliment final de velles profecies?

 

 

Contesta ell –deuen ser a Missa.

 

 

-I els altres, els Anàs i Caifàs i els publicans i els fariseus i els pescadors i els adúlters i els covards i els injustos i els advocats i els banquers i els rics i els enginyers i els farmacèutics i els especuladors “in genere” i els comediants i les verges imprudents?

 

 

– Tots són a casa seva, perquè tots tenen en la història que ara comença, el seu paper i cal que el facin a consciència.

 

 

– I si no el fessin?

 

 

– Si no el fessin, ¿com podria el pare usar misericòrdia i perdó i esperar-los amb l’amor de l’últim dia?

 

 

Van per la nit la insòlita parella i ella diu:

 

 

-Si et sembla, Pep, podríem guanyar uns cèntims netejant parabrises al pont de l’autopista.

 

 

I ell respon: -No pot ser, reina, que els germans gitanets allí es guanyen la vida.

 

 

i ella diu: -Oh, Bellaterra! “no pas la més petita” No coneixia el teu nom ni el teu lloc exacte que no figura a la geografia de la Casa de la Cultura de “La Caixa” allà al meu poble ocult de Natzareth!

 

 

I segueixen cap a munt, cap el lloc de mal nom de les Alzines. I potser en els Pous Vells naixerà un nen…

 

 

L’home és jove i és fort -que la seva feina és dura- i ha preparat un jaç a la pinassa. I se’n retira un xic. I tot mirant l’esclat de l’estelada estesa a la celístia del Vallès -Occidental, si us plau, preneu-ne nota- pensarà:

 

 

– Hi ha senyals que m’inquieten i que potser tan sols jo veig, però, em temo que aquest noi ens durà mals de cap tot dient paraules impensables, imprudents i traïbles.

 

 

I tots tres, perquè ja seran tres, sentiran com puja per la nit un cant molt tendre. I es diran:

 

 

– És la Coral Cerdanyola que afina tot quan pot per celebrar-nos.

 

 

I fins i tot se sent la veu d’un ciutadà sapastre i malcreient que llegeix un poema que comença:

 

 

No fa pas gaires anys, quan Bellaterra encara no tenia fums de poble…

 

 

 

F.R.P. 1989

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: