Autos del meu record a Bellaterra: SEAT 1400 de 1957

Fa cinquanta anys per comprar un cotxe no n’hi havia prou –com passa avui- de triar-ne un entre les mil opcions que el mercat ofereix i emportar-te’l posat pagant una quota d’entrada. Calia començar presentant una sollicitud amb molts ets i uts i… esperar. Esperar mesos i mesos fins el dia que et comunicaven que t’havia estat adjudicat.

Jo també havia demanat un auto a la SEAT. Ho feia gairebé tothom. Com que era impossible saber quan el tindries, la gent provava sort.

En aquells anys es fabricava el model 1400 que era potent i de línies agradables -ben italianes, per cert- com les dels seus germans bessons (els FIAT) de qui procedia.

Un cop fet efectiu el preu havies de presentar-te, el dia que t’indicaven, a la factoria de la Zona Franca i un cop allí… tornar a esperar. Era com una mena de part. 

Tot d’una veies aparèixer el que a partir d’aquell moment seria el teu automòbil. Les sorpreses però, no s’acabaven. Sovint la petició que havies fet no coincidia amb el color del cotxe que tenies al davant: si el volies gris te’l donaven blau… i a callar. Practicaven la teoria d’Henry Ford que deia: jo deixo triar el color als clients, sempre que el vulguin negre. Era l’únic color dels milions de tipus “T” que va fabricar.

Jo vaig estar de sort. Me l’adjudicaren gris metallitzat, tal com havia demanat i per cert un mes abans del meu matrimoni amb l’Elisa. El nou 1400 fou el vehicle que utilitzarem pel nostre viatge de noces pel sud de França, Itàlia i Suïssa. En guardem un bon record i un seguit de fotografies.

El que també recordo era el constant peregrinatge que amb el cotxe havies de fer a la SARSA -el concessionari de Seat que estava al començament de la Via Massagué- i posar-te a la cua per aconseguir que en Juli (el mecànic responsable) o en Miquel (el seu ajudant) t’atenguessin i sortissin amb tu a provar el cotxe, cosa que feien a una velocitat de vertigen!

I és que els SEAT els acabaven sens prestar una atenció massa rigorosa als detalls –alguns d’importants- i eren els concessionaris els que havien de donar-hi els retocs definitius.

El meu 1400 que portava la matricula B-127112, em va acompanyar sis anys, fins el 1963, en que va ésser substituït per el Fiat 1300, del que parlaré properament.