SEAT 600 D de 1958
Com no podia ésser per menys, a casa també hi entrà un 600. Si bé a la SEAT havíem començat comprant-hi els 1400, no podíem alliberar-nos de la llegenda que suposava tenir un d’aquells utilitaris que havien revolucionat el viure de molts catalans
La veritat és que si pensarem comprar un 600, fou amb una premeditada intenció: preteníem que el pare deixés “la tartaneta” i utilitzes el nou vehicle per anar a pintar i desplaçar-se. Aviat però ens adonàrem que no escoltaria raonaments ni faria cas de les nostres recomanacions: no canviaria el seu estimat Citroën per un auto modern.
Des de feia gairebé trenta anys la “tartaneta” el portava sense defallir prop dels més variats paisatges: mai li havia fallat, tot hi demanar-li a voltes un esforç per sobre de les seves possibilitats.
El pare no pensava cedir. Seguiria essent-li fidel. No el temptava poder corre més ni una major comoditat, en tenia prou amb les prestacions que li oferia el seu auto de sempre.
El 600 quedà doncs al servei de la casa: l’utilitzàvem tots. Era un auto petit però d’un comportament i d’una fiabilitat gran. Amb un 600 la gent arribava a tot arreu. Se’ls veia per qualsevol carretera, se’ls trobava a ciutat i hi coincidies a mar i muntanya.
El seu consum era mínim i la seva conducció – proporcionada a la seva grandària- molt fàcil. El que calia vigilar era que al tenir el motor i conseqüentment el radiador entaforat en el petit espai del darrere, la temperatura pujava fàcilment i podia arribar a crear greus problemes. Per això molts portaven la tapa del motor mig oberta que subjectaven amb l’ajut d’uns primaris trossos de fusta.
Al llarg dels anys jo vaig fer córrer quatre 600. El que parlo amb matricula B-194211, més tard el B-325713, un altre del que ja no recordo el número i el venerable B-569369 que heretarem de Joan Morera, el pare de l’Elisa.
