Joan Garriga Manich i la seva casa a Bellaterra

L’altre dia varem rebre la visita de l’Ignasi Roda. Ens ve a veure sovint. Quan te alguna cosa de  Bellaterra per comentar, o senzillament vol parlar amb nosaltres, truca a la porta i passem una estona plegats desgranant records. Sempre resulta agradable. En aquest cas el motiu era una fotografia antiga, sens dubte la més primitiva que mai havia vist de la urbanització, presa des d’on hi ha actualment l’estació i en la que s’endevinava -ben fresca encara- la terra sobreposada per cobrir el torrent central. S’hi podien veure ja mitja dotzena de torres: les primeres, cap  de  l’avinguda Joan Fàbregas, que encara no existia. L’Ignasi em demanà identificar-les: les vaig encertar totes. La conversa derivà dels murs als seus propietaris i estadants. Si jo tenia presents les cases, es perquè coneixia els que s’hi aixoplugaven. L’Ignasi mencionà especialment els Garriga, sabadellencs com nosaltres i fincats anys ha, bons coneguts dels meus pares; jo vaig ésser i sóc amic de fills i filles amb els que sovint encara coincideixo. No fa pas massa en vaig fer menció al diari digital al parlar del Francesc, amic i admirat poeta. Els Garriga arribaren a Bellaterra l’any 1940, nosaltres el Vila-Puig/Codina en feia quatre que hi vivíem. La casa que llogaren al principi era la veïna de la que compraren posteriorment i en la que sempre més visqueren, però la que jo vaig freqüentar fou la del costat, que no recordo qui va fer construir. S´hi entrava per una escala de dos trams, que et deixava a la porta i a la part alta del jardí on hi havia la pista de tennis (el senyor Garriga i els seus fills practicaven aquest esport, que si més no, els servia per mantenir-se en forma). Quan trucaves a la porta, prop de la que hi havia un rètol de bella ceràmica, t’arribaven a l’acte els lladrucs de l’“Orellut”, el gos pelut de llargues orelles, advertint als propietaris que tenien visita. Les anades a can Garriga, en el meu cas i en el d’altres bellaterrencs eren força freqüents. A mi em plaia retrobar-me amb el senyor Joan, la seva esposa -la delicada senyora Angelina- o amb algun dels seus sis fills. Tenia entrada franca era sempre ben rebut i recordo que més d’un cop havia  entrat inoportunament en plena sobre taula. A part de l’amistat, us descobreixo el motiu de les meves visites. A Bellaterra no teníem farmàcia i el senyor Garriga, propietari i titular de l’antiga del Pou, de la plaça Major de Sabadell, portava amablement algun medicament que se li demanés: calia doncs anar-lo a buscar. Jo aprofitava aquesta avinentesa per participar de la conversa que gentilment m’oferien a més d’una tassa de bon cafè (admeto la meva mala intenció). No era pas aquest el moment més propici per fer-la petar, però se’m convidava a seure i gaudir -encara que fos breument- de l’audició del disc que sonava. A can Garriga sempre hi havia música de fons; la cultura musical de l’amfitrió, proporcional al seu bagatge cultural, era amplissima. A mi em trasbalsava poder escoltar un fragment Wagnerià o d’altre compositor: a la casa dels Garriga era possible, la seva discoteca era important, màxim tenint en compte el magre moment que vivíem. I no parlem de llibres i revistes: totes les parets de la casa, àdhuc les de l’escala n’estaven plens. No oblidem que Joan Garriga fou un escriptor important, un agut comentarista d’art i conseqüentment un lector empedreït. Però una de les coses que recordo especialment d’aquell habitatge era la dèria de Joan Garriga d’empaperar les parets -amb una creativitat sens parangó- adherint-hi retalls de revistes amb un resultat certament sorprenent. Barrejava paisatges amb propaganda d’automòbils i altres productes del moment, moda femenina amb quadres i escultures de pintors clàssics i moderns, escenes pintoresques, en fi, prop de còsmiques panoràmiques. Tot aquest seguit de records segueixen vius en mi. L’Ignasi Roda ha propiciat avui que en deixés alguns d’escrits.