L’Albert em va dir un dia, no sense la seva lleu sornegueria que pels ulls li traspuava, que durant un temps, potser uns dies o unes setmanes, ell va tenir les claus de l’església. Jo aleshores li vaig dir que, en certa manera, ell va ser els nostre Sant Pare o fins i tot el nostre Sant Pere, que això de tenir les claus de l’església és un privilegi només pels escollits.
L’Albert va ser, potser sense voler-ho, l’escollit d’aquesta guarda i custòdia i també del càrrec vitalici de sagristà de la parròquia de la Santa Creu de Bellaterra. Ho va ser, no cal dir, per voluntat pròpia, però també perquè casa seva és a tocar de l’església. De tots els bellaterrencs, ell és qui més sabia de les coses de la casa de Déu i el seu ramat. I quan dics saber, ho dic amb totes les lletres; coses de l’ordinari i coses més secretes. Us puc ben assegurar que, quan el vaig entrevistar en escriure El llibre de Bellaterra, no me les va dir totes, però les que va considerar que calia saber eren prou significatives com per intuir que, al darrera, n’hi havia un bon feix, d’anècdotes i fets, com perquè fins i tot algú pogués prendre mal. Privilegis de ser sagristà i privilegis de ser el custodi de l’església. Privilegis també de ser un bellaterrenc de tota la vida amb un sentit veïnal que, sembla, es va perdent.
Si teniu una bella estona per gaudir de la lectura us recomano que llegiu el capítol del llibre de Bellaterra dedicat a l’església de la Santa Creu. Tot el que en ell es diu és fruit del bon saber de L’Albert, especialment aquella part on s’explica la creació de les pintures de l’absis. Amb quina delectança ho explicava i amb quin amor. Un amor que va mantenir viu per la seva estimada Bellaterra i la seva essència.
Ara l’Albert ha anat a Déu per la porta que custodia Sant Pere i, a ben segur, abans d’entrar al regne, mantindrà una llarga conversa amb el sant, que, encuriosit, voldrà saber com és això de tenir físicament, i no simbòlicament, les clau d’una església.
