Han passat molts anys però mantinc viu el record de les infinites visites fetes d'infant a Santiga, acompanyant el pare amb el seu vell Citroën. Reiterat camí que el portava al deliciós indret -distant sols uns pocs quilometres de la nostra casa de Bellaterra- on retrobava el plàcid paisatge que li oferia aquell tros del Vallès que ell tan estimava.

 

Als meus pocs anys era un regal poder pujar al cotxe, encarar-lo a la carretera de Cerdanyola, creuar la població fins a Ripollet i enfilar el coster, que un cop superat, mostrava a la plana l'església romànica de Santiga, el castell i l'era amb els ventruts pallers.

 

Arribats, el pare cercava el lloc on plantar el cavallet, pas previ d'un fet transcendental: a Vila-Puig, per pintar li era imprescindible encarar-se al paisatge, no se'n podia pas estar. Li calia trobar-se davant el motiu i establir una lluita amb el natural, (com ell deia) per deixar sobre la tela la seva personal i vigorosa versió del tema escollit. Ho entenia així i sols així. El seu cànon estètic estava lluny del d'altres artistes -per ell absolutament respectables- que actuaven de manera ben diferent, tancant els ulls a la realitat, submergint-se en l'intel·lecte per donar renda solta a la seva imaginació creativa. Vila-Puig mai havia pretès anar tan lluny. Per ell era primordial apropar-se al paisatge, viure'l, copsar-ne la llum a través dels vidres fumats de les seves sempiternes ulleres, abans de començar a fer córrer els pinzells sobre la tela.

 

Quan pintava, el pare, era tot un altre. Se'l veia abstret, atent, les faccions endurides, absolutament entregat a la seva tasca creadora. Si tenia miradors -cosa força freqüent si pintava prop d'algun poble- no en feia cap cas i adonant-se'n els que el contemplaven treballar, es  mantenient silents i en un discret pla al seu darrere.

 

La sessió durava un parell d'hores. El pare la donava per llesta – no pas per fatiga, pintar era els seu goig màxim- quan la llum del matí, la que ell preferia, canviava progressivament i amb el sol al zenit, les ombres havien pràcticament desaparegut. Plegats els estris anàvem a la rectoria de Santiga per saludar i compartir una estona amb el Melitó i la Quimeta -els masovers- amb els que el pare tenia tracte des de feia un grapat d'anys. No oblidem que el 1927, amb la muller i el seu fill Domènec havia viscut a Santiga una llarga temporada.

 

Trucàvem a la porta, estirant l'anella subjectada a un filferro que movia una campaneta prop del pis: inefable enginy! La Quimeta baixava prest a donar-nos la benvinguda, ens abraçava i petonejava efusivament; ens estimava molt. Convidats a pujar entràvem a la cuina per seure prop del foc -si encara feia fresca. El Melitó a aquella hora no es trobava a casa, era al camp treballant o havia anat a Santa Perpètua, pedalejant, a comprar el pa o per altra comanda.

 

La Quimeta, sens parar de parlar i ni tan sols preguntar-ho -ho donava per fet- s'apropava al caliu, bufava les brases per avivar-les, posava una mica d'oli en una paella, trencava un parell d'ous i ens feia unes truites que ens servia a la taula veïna -que presidia un porró de vi negre- acompanyades d'una llesca de pa amb tomàquet. Deliciós i enyorat esmorzar!

 

Jo coneixia bé les estances d'aquell habitatge. En les meves freqüents visites tenia oportunitat de poder tafanejar-hi i sabia que a la part oposada de la cuina hi havia els dormitoris i el menjador que s'utilitzava sols en dies assenyalats. En la paret de fons, sobre el bufet, hi penjava una pintura del pare: el camí d'entrada a Santiga amb l'església i la rectoria. Aquesta pintura de l'any 1938 fou, sens dubte, una mostra d'agraïment a l'amistat i atencions rebudes dels recordats masovers.

 

Passaren els anys i quan per edat el Melitó i la Quimeta deixaren la rectoria de Santiga per anar a Barberà a casa d'una seva neboda, el quadre també els acompanyà. Amb el temps, desaparegueren els amics i àdhuc la neboda que els va acollir, que recordo ens va cedir la pintura per una exposició a la Caixa de Sabadell l'any 2002. 

 

L'altre dia em va ésser possible veure-la de nou. Els actuals propietaris la conserven envoltada d'infinitat de quadres ceràmiques i objectes inefables que estimen i veneren. 

 

Va resultar certament emocionant!