Elegia a una pintura de Vila-Puig

by | març 6, 2018 | Opinió

 

 

 

 

Han passat molts anys però mantinc viu el record de les infinites visites fetes d'infant a Santiga, acompanyant el pare amb el seu vell Citroën. Reiterat camí que el portava al deliciós indret -distant sols uns pocs quilometres de la nostra casa de Bellaterra- on retrobava el plàcid paisatge que li oferia aquell tros del Vallès que ell tan estimava.

 

Als meus pocs anys era un regal poder pujar al cotxe, encarar-lo a la carretera de Cerdanyola, creuar la població fins a Ripollet i enfilar el coster, que un cop superat, mostrava a la plana l'església romànica de Santiga, el castell i l'era amb els ventruts pallers.

 

Arribats, el pare cercava el lloc on plantar el cavallet, pas previ d'un fet transcendental: a Vila-Puig, per pintar li era imprescindible encarar-se al paisatge, no se'n podia pas estar. Li calia trobar-se davant el motiu i establir una lluita amb el natural, (com ell deia) per deixar sobre la tela la seva personal i vigorosa versió del tema escollit. Ho entenia així i sols així. El seu cànon estètic estava lluny del d'altres artistes -per ell absolutament respectables- que actuaven de manera ben diferent, tancant els ulls a la realitat, submergint-se en l'intel·lecte per donar renda solta a la seva imaginació creativa. Vila-Puig mai havia pretès anar tan lluny. Per ell era primordial apropar-se al paisatge, viure'l, copsar-ne la llum a través dels vidres fumats de les seves sempiternes ulleres, abans de començar a fer córrer els pinzells sobre la tela.

 

Quan pintava, el pare, era tot un altre. Se'l veia abstret, atent, les faccions endurides, absolutament entregat a la seva tasca creadora. Si tenia miradors -cosa força freqüent si pintava prop d'algun poble- no en feia cap cas i adonant-se'n els que el contemplaven treballar, es  mantenient silents i en un discret pla al seu darrere.

 

La sessió durava un parell d'hores. El pare la donava per llesta – no pas per fatiga, pintar era els seu goig màxim- quan la llum del matí, la que ell preferia, canviava progressivament i amb el sol al zenit, les ombres havien pràcticament desaparegut. Plegats els estris anàvem a la rectoria de Santiga per saludar i compartir una estona amb el Melitó i la Quimeta -els masovers- amb els que el pare tenia tracte des de feia un grapat d'anys. No oblidem que el 1927, amb la muller i el seu fill Domènec havia viscut a Santiga una llarga temporada.

 

Trucàvem a la porta, estirant l'anella subjectada a un filferro que movia una campaneta prop del pis: inefable enginy! La Quimeta baixava prest a donar-nos la benvinguda, ens abraçava i petonejava efusivament; ens estimava molt. Convidats a pujar entràvem a la cuina per seure prop del foc -si encara feia fresca. El Melitó a aquella hora no es trobava a casa, era al camp treballant o havia anat a Santa Perpètua, pedalejant, a comprar el pa o per altra comanda.

 

La Quimeta, sens parar de parlar i ni tan sols preguntar-ho -ho donava per fet- s'apropava al caliu, bufava les brases per avivar-les, posava una mica d'oli en una paella, trencava un parell d'ous i ens feia unes truites que ens servia a la taula veïna -que presidia un porró de vi negre- acompanyades d'una llesca de pa amb tomàquet. Deliciós i enyorat esmorzar!

 

Jo coneixia bé les estances d'aquell habitatge. En les meves freqüents visites tenia oportunitat de poder tafanejar-hi i sabia que a la part oposada de la cuina hi havia els dormitoris i el menjador que s'utilitzava sols en dies assenyalats. En la paret de fons, sobre el bufet, hi penjava una pintura del pare: el camí d'entrada a Santiga amb l'església i la rectoria. Aquesta pintura de l'any 1938 fou, sens dubte, una mostra d'agraïment a l'amistat i atencions rebudes dels recordats masovers.

 

Passaren els anys i quan per edat el Melitó i la Quimeta deixaren la rectoria de Santiga per anar a Barberà a casa d'una seva neboda, el quadre també els acompanyà. Amb el temps, desaparegueren els amics i àdhuc la neboda que els va acollir, que recordo ens va cedir la pintura per una exposició a la Caixa de Sabadell l'any 2002. 

 

L'altre dia em va ésser possible veure-la de nou. Els actuals propietaris la conserven envoltada d'infinitat de quadres ceràmiques i objectes inefables que estimen i veneren. 

 

Va resultar certament emocionant!

 

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

Ignasi Roda: ‘Bellaterra i l’AP-7’

Ignasi Roda: ‘Bellaterra i l’AP-7’

“A Bellaterra hi ha un abans i un després de l’AP-7. El després va ser acostar-nos a tres punts cardinals: nord, sud i oest o el que és el mateix, a Girona i París, Tarragona i Murcia i Lleida i Madrid. Sortir de casa i arribar a aquests indrets, i els entremitjos, per autopista era (i és) tot un luxe. “

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

Rep les notícies de BellaterraDiari al teu correu

Gràcies per subscriure't al butlletí de BellaterraDiari!

%d bloggers like this: