La poetessa de Cerdanyola del Vallès, i doctora en Medicina, Esperança Castell presenta aquest any el seu quart recull individual de poemes. Es tracta de “Blau argila“, un poemari en el qual aprofundeix en la forma de viure i sentir els moments amb clares referències a la realitat actual.
Què vol dir “Blau argila”?
El Blau vol dir cel i una dimensió espiritual. Per una altra banda tenim l'Argila. M'agrada recordar el que deia el pare d'un amic quan tenia 80 anys. Explicava que feia un passeig cada matí i després escrivia un diari espiritual i deia coses com “avui no em surten les paraules, la meva argila no està a punt”. L'argila és la humanitat i necessita que l'hi donem formes noves. Representa allò que ens importa com a humans, com sentir la vida i ser capaç de sentir-se vivint, com diu el filòsof Josep Maria Esquirol.
Quina connexió hi ha entre els poemes?
Els poemes tracten de la humanitat i de l'espiritualitat, que no es pot deslligar de la humanitat. Hi ha dues parts. La primera conté els poemes més lligats amb els fets quotidians i amb com sentim les coses. En la segona part hi ha els poemes que tracten de descriure aquest sentiment d'espiritualitat. Hi ha un poema en el qual parlo de “ser branca del cedre, ingravidesa de l'aire, instant viscut, tornar al temps de cada dia”.
En un moment en el qual regna la immediatesa, és possible viure els moments amb la profunditat que tracten els poemes?
Hem d'aprendre a fer-ho. També hi ha un poema que parla d'això. Ve a dir que si només t'atures per teclejar el telèfon, no veuràs els ulls que et miren ni escoltaràs la veu que et parla.
D'on has tret la inspiració per crear aquest poemari?
D'una banda llegint, per exemple, un dietari de Josep Pla en el qual parla de la meva argila. I era un home de principis de segle. També a partir de la preocupació sobre l'espiritualitat. Hi ha un poema que diu “tinc massa coses per viure”. El que em va moure va ser després d'escoltar una conferència de la Marina Garcès en la qual deia que la societat actual està en una situació pòstuma. Em va ajudar a donar forma a inquietuds que jo ja tenia.
En quin moment de la teva poesia arriba el llibre?
En un moment en el qual vull fer espai en la pàgina. A l'inici hi ha un poema llarg que té a veure amb el tram final del riu Besòs perquè vaig néixer allà, tot i que fa 45 anys que visc a Cerdanyola. Però cada cop m'agrada més fer poemes amb més espais i amb més silencis per qui llegeix.
Com diries que hem d'encarar la lectura dels poemes?
La poesia sempre és una relació entre l'escriptor i el lector. És una cosa de dos. La poesia neix a meitat de camí entre qui l'escriu i qui la llegeix. El lector, com a tal, és qui fa la poesia quan llegeix.
Quines diferències similituds hi ha entre el primer poemari que va publicar i aquest?
En aquell primer llibre tenia uns deu anys menys que ara i tenia més coses de l'experiència diària que volia expressar. Aquest planteja altres coses més lligades a l'ésser humà.
Què té la poesia que, com deies, connecta tant amb el lector?
La Marina Garcés diu sobre la poesia que “és el lloc on trobar la paraula verdadera, senzilla, clara, que obre espais en comptes de tancar-los, que ens fa respirar en comptes d'oprimir-nos, i això ho necessitem”. A Catalunya hi ha molta poesia i alguns poetes, amb to d'humor, diuen que és el lloc on més poetes hi ha per metre quadrat. Potser el que passa és que la poesia ens és molt necessària en aquest moment.
