Dibuix de Marta Vila-Puig 

 

 

 

 

 

Ròmul Bracons baixà del tren i enfilà les escales de l'estació buscant la sortida. El dia era fred i els vianants que passaven per la vorera ho feien amb les mans a les butxaques i la gorra encasquetada fins les orelles. El tràfic era el normal d'un matí de divendres: la baixa temperatura no afeblia la circulació de vehicles i el brogit que el pas d'aquests produïa en el deteriorat paviment era estentori i emprenyador.

 

En Ròmul caminà buscant la porta de vidre i el finestram de la barberia que ell freqüentava, una de les poques de la ciutat tot i que, cas curiós, n'hi havia una altre sols tres portes més amunt: dos establiments semblants situats l'un al costat de l'altre; ironies de la vida. 

 

En Ròmul volia tallar-se els cabells. Feia molt temps que era client de la barberia del Plàcid, tota una tradició. Es coneixien bé perquè de feia anys aquest anava cada dijous a casa seva per afaitar i arreglar el clatell del seu avi, que malhumorat rebia al barber quan aquest apareixia saludant candorosament des de la porta de l'estança, portant un paquet fet amb paper de diari en el que hi havia la navalla, una barreta de sabó, les tisores, una pinta de banya i un raspall.

 

Mentre desembolicava les eines i feia seure l'avi prop de la finestra, en Plàcid pretenia iniciar una conversa, intent que era ràpidament avortat. El silenci esdevenia llarg i pesant. Per mirar de trencar-lo i mentre cobria de sabó la cara del seu rondinaire client, li feia innocents preguntes que no eren tampoc contestades. I així entre estirabots i mutismes en Plàcid, taciturn, anava fent la seva feina perfecte i acurada que, de feia anys, repetia cada setmana.

 

No ha d'estranyar doncs, l'habit del Ròmul: quan li calia tallar els cabells, cap a barberia d'en Plàcid falta gent. Això pretenia fer aquell matí. Tot i que el dia fred d'hivern  potser no ho aconsellava, un fet concret l'hi empenyia: havia estat convidat a un casori i volia presentar-s'hi ben vestit i per descomptat amb les patilles escapçades, el clatell pelat i la cara perfumada amb “Floid”.

 

Seguí caminant. Uns metres més enllà aparegueren la porta i el finestral de vidre de la barberia, sorprenentment coberts d'un intens baf que impossibilitava veure el seu interior. S'hi endevinava un ambient caldejat i aclaparador, ben diferent del gèlid que imperava al carrer aquell matí d'hivern. 

 

Al entrar el Ròmul quedà perplex: es topà amb una gernació que omplia a vessar l'establiment. Li costà déu i ajut obrir la porta i trobar un lloc on enquibir-se mentre intentava aclarir que hi feia aquella gentada dins la botiga d'en Plàcid. L'ambient era irrespirable. No es podia donar un pas i la bafarada provocada por tota aquella gent creava una densa calitja que no permetia distingir la cara dels que esperaven, hi trobar entre ells la petita figura del Plàcid que presumiblement tenia molt a veure amb tot aquell guirigall. Quan aconseguí adaptar-se a la temperatura i al garbuix humà que hi havia a la botiga, s'adonà de quelcom encara més extraordinari: tots aquells homes anaven completament  nus! Cap tipus de vestimenta cobria els seus cossos que s'atapeïen els uns contra els altres. El Ròmul astorat va preguntar-se: potser en Plàcid ha optat per convertir la barberia en una sauna? O, tal volta, l'Spencer Tunick ha triat l'establiment per fer-hi una de les seves convocatòries d'homes a pèl? 

 

Com que en pocs minuts no es va veure capaç de trobar una explicació adient a l'anòmala situació que el corprenia, en Ròmul no s'ho pensà dues vegades: oblidant el casament i la voluntat de presentar-s'hi amb el cap arreglat i la cara afaitada, buscà com pogué el pom de la porta i obrint-la sortí al carrer deixant enrere el Plàcid i la seva munió de clients. Decidí fermament no tornar a trepitjar una barberia.

 

D'ençà d'aquell dia es va deixar la barba i va lluir abundant cabellera.