“El taxista”, un relat arcaic de Sant Jordi, per Santiago Vila-puig

by | abr. 19, 2018 | Opinió

 

Dibuix de Marta Vila-Puig 

 

 

 

 

En Josep Sancristòfol era un excel·lent conductor i en conseqüència un bon taxista. Es guanyava les garrofes amb el seu auto de lloguer, un magnific Chrysler de sis cilindres de color verd, entapissat de vellut del mateix to.

 

No havia esta sempre així: va fer molts anys de tartaner. Era un dels que abillat amb brusa i cobricelat amb una bona gorra, esperaven al pati de l'estació que a l'arribada d'un tren aparegués un possible client. Menar una tartana no comportava gaires problemes, sols calia tenir l'equilibri suficient per mantenir-se en el petit escambell amb els peus a l'estrep, procurar que el cavall mantingués un bon pas i demanar als viatgers que se situessin endavant o endarrere del seient, depenent si el carrer era costa amunt o en pendent.

 

Però en el nostre món rés és definitiu, els temps canvien i la evolució porta nous hàbits als que cal adaptar-se. Les tartanes anaren desapareixent de les estacions i en el seu lloc començaren a veure-s'hi els primers automòbils, anacrònics i meravellosos alhora. Els que fins aquell moment sols se les havien hagut amb cavalls i carruatges de sostre enxarolat, hagueren de començar a pensar com es portava un auto, familiaritzar-se amb motors, caixes de canvi i diferencials, substituint les garrofes, la civada i l'alfals per la benzina, l'oli espès i el greix per alleugerir engranatges.

 

Gairebé tots els tartaners -llevat dels més grans que no es veieren en cor de plantar cara a la nova situació- optaren per comprar un automòbil. En Josep Sancristòfol, tot i suposar-li un important sacrifici econòmic,va anar al concessionari per fer-se amb un un Chrysler nou de trinca, un dels autos americans de més prestigi.

 

El primer dia que amb premeditada parsimònia va aturar el seu flamant vehicle davant de l'estació se'l veia autènticament satisfet. No pretenia despertar gelosia entre els seus companys, però no podia amagar que estava cofoi amb la nova adquisició. 

 

Com era d'esperar l'auto li va obrir noves possibilitats de feina, ja que a més dels clients forans que arribaven per una curta estada, Josep Sancristòfol n'aconseguí també a la mateixa ciutat; gent de peles i prestigi que demanaven el servei del taxista convençuts d'utilitzar un mitjà de transport modern, segur i confortable. En tenia d'addictes, com per exemple les “tietes Moratones”, dues germanes solteres carregades de diners i de punyetes que sovint demanaven el taxi per fer alguna passejada pels vols de la ciutat: 

 

-Sancristòfol, -li deien per telèfon- aquesta tarda a les quatre vine'ns a buscar, anirem a donar un vol. I el taxista obedient parava a l'hora convinguda el seu Chrysler de color verd davant el domicili de les senyoretes Moratones, que vivien en una bella casa d'un cèntric carrer de la ciutat. 

 

Però el més bo del cas era que la majoria de les vegades, un cop les dues solterones s'havien  còmodament instal·lat en el vehicle, al preguntar el conductor on volien anar aquella tarda, li deien:

 

-Josep, estem molt bé aquí al davant de casa… saps què, no ens en movem.

 

I en Santcristòfol al volant i les dues clientes al seient del darrera, cremaven la tarda contemplant el pas dels vianants per la vorera. En Sancristòfol ja ho tenia assumit, passava amb freqüència, es tractava d'un servei que feia sens cap neguit i amb estalvi total de benzina.

 

Arribaren temps difícils. La conflagració de 1936 va capgirà i malmetre vides i projectes. Ningú pogué lliurar-se de les negatives conseqüències del conflicte ni de les dificultats dels anys crítics de la postguerra. En Santcristòfol no en fou pas una excepció. Va aconseguir salvar el taxi però, va haver de fer front a nous i greus problemes. Un dels que més l'afectaren fou la manca de benzina, element indispensable per posar el cotxe en marxa

.

Com altres companys del ram si volia seguir treballant sols tenia l'opció d'acoblar al cotxe un gasogen, una mena de caldera d'aspecte diabòlic que amb la combustió de clofolla d'ametlles produïa un gas pobrissim, que de mala manera feia funcionar el motor.

 

El bell Chrysler, habituat com estava a les atencions de tot tipus que rebia dels seu propietari, li costava déu i ajut habituar-se al gas magre i pudent que de la caldera arribava al carburador. Millor dit, no s'hi habituà mai. Enyorà sempre la benzina d'antany i en més d'una ocasió l'improvisat i detestable combustible va ésser causa de problemes per Josep Sancristolfol que havia de fer autèntics jocs de mans per fer moure l'auto. Vegeu-ne una mostra.

 

Una tarda d'estiu, un bon client -el senyor Casanoves- li demanà de portar-lo a Igualada on li calia fer unes gestions. En Sancristòfol l'anà a buscar a l'hora convinguda, encarà el Chrysler cap els “onze de Martorell” per enfilar després les fortes rampes dels Brucs, que un cop superades et deixaven pràcticament a la capital de l'Anoia. Tot perfecte menys les esbufegades que el motor de l'auto feia al topar-se amb les llargues pujades: superar-les alimentat amb benzina era una cosa, fer-ho amb el pobre gas provinent de la clofolla d'ametlles una altra de ben diferent! 

 

La gestió del senyor Casanoves s'allargà fins a última hora de la tarda. Sortiren d'Igualada amb les darreres llums del dia, les transcendents del crepuscle… i cap els Brucs s'ha dit. El Chrysler, proveït de bons llums anava pacientment enfilant les tancades corbes i el repetjons cada vegada més forts de la carretera. En Sancristòfol intentava donar ànims al motor manipulant el comandament de l'aire per veure si tancant-lo un xic enriquia el pobre gas que arribava al carburador. No se´n sortia. La nit ja era a sobre, la lluna començava a deixar-se veure, la ruta no perdonava i al potent automòbil li costava cada cop més arribar al cim… i no hi arribà….

 

Tot d'una, després d'un parell d'alarmants falses explosions, malgrat els intents desesperats del xofer, el bell auto anà fent salts fins que el motor es parà definitivament.

 

“I ara que fem”, va preguntar el senyor Casanoves al conductor.

“No ho se pas”, respongué en Sancristófol, “caldrà esperar que algú ens doni un cop de ma”

 

Però el tràfic d'una carretera en aquell temps era absolutament diferent al d'ara. En una hora  tardana poquíssims vehicles s'aventuraven a enfilar el port. La espera podia ser llarga. 

 

Per sort hi havia lluna plena, que il·luminava el paisatge amb una dolça llum platejada, mentre que el silenci d'aquella nit d'estiu permetia escoltar el cant dels grills i el de les aus nocturnes.

 

En Sancristófol sabia esperar… i el senyor Casanoves, sortosament, era un romàntic convençut. 

Entre totes i tots fem BellaterraDiari.

Gràcies per llegir aquest contingut

Vols llegir més…?

La realitat és o es construeix?

La realitat és o es construeix?

“Més del 70% dels catalano-parlants habituals canvien al castellà quan reben una resposta en aquesta llengua”

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: