“El pintor diletant”, conte breu per Santiago Vila-Puig

by | maig 18, 2018 | Opinió

Dibuix de Marta Vila-Puig 

 

 

 

 

 

 

 

Pintava parets però, en el seu temps lliure li agradava embrutar teles. Era una dèria antiga, no podia precisar en quin moment va començar a trobar goig en fer córrer els pinzells sobre un llenç. Pintar paisatges urbans omplia abastament son esperit retret, poques coses més l'il·lusionaven. Era home sense matisos, força primari, poc donat a emocions ni a delectar-se amb els plaers que la vida ofereix a aquells que senten anhel i curiositat. Tot hi creure que amb algunes coses trobaria gaudi inèdit i engrescador, era incapaç de llençar-s'hi. Lector escàs, no escoltava música i malgrat que un recondit neguit li ho recomanava, no gosava acostar-se a cap dona, conversar-hi i molt menys atrevir-se a tenir-hi una relació íntima.

 

Aquesta migrada actitud quedava reflectida en la seva pintura, primitiva i pueril. I és que l'art mostra sempre la qualitat emocional del que el practica. Difícilment comunicarà cap sentiment qui no sàpiga expressar-se amb valentia i no disposi d'un ambiciós propòsit. Nostre home -d'acord amb el seu tarannà- feia una discreta pintura naïf que no tenia la grapa mínima per interessar a un public qualificat. Potser tampoc s'ho proposava; en tenia prou passant el matí dels diumenges davant la tela -generalment un bastidor del número 10- i plasmar-hi fidelment, això si, el xamfrà d'un dels carrers de la vila o la botiga més coneguda del barri. Tenia, es cert, addictes admiradors que trobaven en els seus quadres la infantívola interpretació de vies i casals que els eren familiars i que -sortosament per ell- en resultaven també compradors.

 

Un amic, també afeccionat a la pintura, li parlà en una ocasió d'unes sessions de natural amb model femení, que junt amb altres havia organitzat. Es desfeu en elogis mencionant aquelles trobades, l'interessant que era fer figura i el bon ambient que hi havia a les classes. Com solia passar, la seva reacció no va ésser pas immediata: les coses les havia de meditar consultant-les amb el coixí.

-Ja m'ho pensaré, digué.

Sempre havia pintat paisatge, no s'havia plantejat mai emprendre-les amb la figura, especialitat força compromesa i que d'entrada l'imposava respecte. Hi donà moltes voltes, dubtava i alhora creia que valia la pena intentar-ho. L'oferiment li permetria endinsar-se en un món nou, diferent, apassionant, el cost era mínim i per altra banda l'esperonava el fet inèdit, d'estar a pocs metres de la model que posava sota un apropiat raig de llum; aquesta era una experiència que no havia viscut mai. El seu temperament esquívol l'allunyà sempre de la proximitat femenina, sols a l'estiu s'acostava tímidament a la platja per recrear-se en la contemplació de les banyistes, però, el que ara li proposaven tenia un caire diferent… optà per acceptar. Trucà a l'amic per confirmar-li que s'apuntava a les sessions que tenien lloc els dijous a darrera hora de la tarda en una entitat artística de la vila. 

 

Quan hi arribà, la sessió d'aquell dia encara no havia començat però, a la sala s'hi endevinava un  silenci especial. Els assistents parlaven en veu baixa, com no volent trencar aquella mena de ritual previ. El saludaren, indicant-li amb un signe el lloc que li havien reservat.

 

Muntà el cavallet, hi posà la tela i mentre preparava paleta i pinzells entrà la model que se situà sobre un pedestal ben il·luminat, deixant caure el vel que la cobria. Queda absort, paralitzat, com si la corda se li hagués acabat de sobte; va interrompre els moviments sens treure els ulls d'aquell cos nu que podia contemplar ben a prop seu. Va tardar a reaccionar i poder iniciar amb el carbonet l'esbós de la figura; no sabia per on començar, era la primera vegada que pretenia fer una cosa absolutament diferent de les que habitualment tenia per costum. Sens dubte aquell era un moment inèdit. Començà fent traços, guixant una i altra vegada la tela que s'anava embrutant; no se'n sortia. Després de lluitar-hi una bona estona, donà finalment per llest el dibuix i començà a posar els primers colors donant preferència a la gama de rosats, perquè pintava sempre el que veia, no li demanéssiu solucions diferents ni representacions intel·ligents apartades de la estricta realitat.

 

Des del seu lloc contemplava la model de front i tot i que aquesta mantenia els ulls baixos, li semblà que l'havia mirat. El cor li va fer un salt. Immers en la feina no s'adonà que pràcticament havia esgotat el temps de durada de la “pose”. Feia més d'una hora que pintava i ara que havia agafat una bona embranzida havia de deixar-ho córrer: la sessió s'havia acabat. La model es retirà, tothom plegà els estris i poc a poc la sala s'anà buidant. El pintor ho feu amb l'ànim alterat pel que havia viscut aquella tarda, s'acomiadà de l'amic amb la ferma promesa de repetir la propera setmana.

 

Sortí al carrer, ja era fosc, el brogit del tràfic l'embolcallà. S'aturà…volia esperar la model per – cosa impensada en ell- presentar-s'hi i convidar-la al bar veí per prendre quelcom i xerrar una estona. Al cap d'uns minuts la noia aparegué, escoltà la proposta del pintor i sorprenenment la va acceptar. Entraren al bar i buscaren una taula on seure i parlar amb tranquil·litat. La trobada s'allargà, durà molt més del que tots dos podien imaginar; nostre tímid personatge estava transfigurat, era tot un altre a jutjar per l'atenció que posava en el diàleg i la tendresa amb que mirava el rostre de la seva nova amiga. Quedaren per veure's novament, sens esperar la propera sessió de pintura; no podien ajornar-ho vuit dies. L'atracció havia estat mútua, potent i immediata.

 

En poques hores el caràcter retret i a ben segur la manera de pintar de nostre home -tot va lligat- experimentarien un canvi substancial. Estava descobrint un nou univers!

 

A partir d'aquell dia no se'l veié més plantant el cavallet en el xamfrà d'un carrer del centre de la vila.    

 

 

 

 

Vols llegir més…?

Jaume Sarramona: ‘Tens moltes ganes de jubilar-te?’

Jaume Sarramona: ‘Tens moltes ganes de jubilar-te?’

Aquesta és la pregunta que, lògicament, li podem fer a qui encara no s’ha jubilat, i tot seguit suggerir-li que si pot escollir quan fer-ho abans parli amb gent jubilada,  així es farà més càrrec del què realment significa restar fora del món laboral ordinari, per damunt de tòpics i simplicitats.

0 Comentaris

0 Comments

Leave a Reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

%d bloggers like this: