L'escriptor i exprofessor i exdirector de l'Escola Bellaterra, Jaume Cela, va presentar el 18 de maig els seus llibres “La vida és vella” i “Us volia dir…” en el marc de l'acte organitzat per la Plataforma Cultural DONES, a l'Associació de Veïns Sant Ramón, a Cerdanyola del Vallès. Cela, que ha estat docent durant 50 anys i que continua vinculat al món educatiu, reflexiona sobre el moment que viu l'educació a Catalunya.
De què tracta “La vida és vella”?
Són tretze monòlegs ficticis protagonitzats per gent gran que explica alguna cosa que els interessa, impressiona, que els espanta o que els alegra. Fan el que moltes vegades fem la gent gran, que és explicar la nostra experiència. Hi ha monòlegs més dramàtics, altres més humorístics o altres més descriptius.
Per una altra banda, presenta “Us volia dir…”. De què parla en aquest llibre?
Dono la meva visió de la paternitat. He escrit molt sobre l'educació des de el vessant de mestre i director d'escola però mai m'havia posat en la pell de pare. Vaig fer el llibre com si fos una carta que jo adreço als meus fills explicant el que per mi és essencial de la paternitat.
Del que explica sobre la paternitat, què li hauria agradat saber abans de ser pare?
Res en especial. Quan fas de pare saps que tens una gran responsabilitat sobre aquestes persones que has contribuït a portar al món, saps que tota la vida seràs pare i que has de situar-te al costat dels teus fills perquè ells puguin realitzar el seu projecte de vida. És semblant a l'educació perquè et situes al costat de la persona que vols ajudar a créixer per acabar descobrint que qui més creix en aquesta relació, ets tu mateix. Els meus fills m'han educat molt, alhora que també dec molt als centenars d'alumnes que he tingut com a professor.
Diria que ha canviat la forma d'encarar la maternitat i la paternitat?
En el que és essencial no ha canviat. Al llibre explico que la paternitat és una relació molt irracional perquè estàs disposat a fer pels teus fills el que no faries per ningú més. És incondicional: no els hi demano res, però estic disposat a donar-s'ho tot. Passa igual amb els alumnes. Mai has d'esperar res d'ells, però quan un d'aquests nois i noies es gira i et dona les gràcies és un regal que poques professions tenen.
Diria que s'ha perdut el reconeixement a la feina dels professors?
Ara mateix s'està vivint un moment molt dur. Per la situació política que estem vivint, hi ha gent amb una responsabilitat política molt important que està demanant que es denunciï als professors dels seus fills de forma anònima. No dic que no hi hagi coses que es puguin haver fet malament, però quan una família té problemes amb els mestres no ha d'anar a Fiscalia, ha d'anar a l'escola a parlar. Si es fa el que reclamen algunes forces polítiques, es trenca el vincle més important que té la relació educativa: la confiança.
Hi ha por entre el professorat?
Sí hi ha por, i alguns mestres s'estan autocensurant. A l'escola s'ha parlat sempre de tot i s'hauria de poder seguir fent. L'escola és una institució de la vida i per la vida, i la vida vol dir parlar del naixement d'un nen i de la mort de l'avi. Ara s'està intentant que alguns temes quedin fora de l'àmbit escolar. La pedagoga catalana Marta Mata va dir: “els mestres som tan ciutadans que tenim idees polítiques i idees religioses. Però som tan mestres que no les inculcarem mai als nostres alumnes”.
Com afecta aquesta situació de por al procés educatiu dels nens?
Els nens viuen un moment d'anormalitat. Si presenten a classe un tema que els interessa i el mestre diu que no es pot parlar d'aquell tema, ells preguntaran per què. Això ha començat a passar a partir de l'1 d'octubre. Abans podies tenir un conflicte amb una família per un tema que havies explicat, però aquesta actitud bel·ligerant i dura que tenen alguns partits, sobretot Ciutadans i el PP, està fent molt de mal a l'escola.
Vostè ha treballat 50 anys com a docent en els quals han passat guerres, atemptats i crisis. Es pot dir que ara és el moment més al límit de tots aquests anys?
És més límit perquè mai s'havia dit: “vés i denuncia al mestre dels teus fills”. Això podia passar abans perquè l'escola és un espai de conflicte, però les diferències ajuden a créixer. Educar és acompanyar als nens en el procés de descobriment del món, i el món no és de color rosa. Els nens expliquen a l'escola tot el que els hi pugui passar. Quan la guerra d'Irak, els nens mostraven por per si la guerra s'estenia. En molts espais parlàvem del tema i ajudàvem a tranquil·litzar els nens. La diferència és que ara d'això es treu un rèdit polític.
Bona part de la seva carrera com a professor l'ha desenvolupat a l'Escola de Bellaterra, on estan a punt de celebrar els 40 anys del centre. Com recorda el seu pas per l'escola?
La meva professió ha donat sentit a la meva vida. A l'Escoleta vaig estar 25 anys i 23 van ser a la direcció. És una escola que m'ha marcat molt pels debats que hem tingut i pels alumnes. Amb molts d'ells encara mantinc relació i per mi és un motiu de gran satisfacció. Ara estem preparant la gran trobada al mes de juny i esperem que vinguin tant els alumnes actuals com els de generacions anteriors.
