Quatre setmanes després del meu naixement a Barcelona, la meva família s'en va tornar a Alemanya, havent viscut a La Florida per més de tres anys. La de prop de Santa Perpètua, a on la centraleta de telèfon es donava a conèixer per “Saantaa…?”
L'any 1973 el meu pare fou designat per aixecar la filial d'una empresa alemanya a Sabadell. Ens esperava havent llogat la casa que va haver-hi al carrer Ramon Llull n. 31, avui dia enderrocada. Així, el juny d'aquell any vam sortir de Giessen la meva mare i els meus dos germans, 7 i 9 anys més grans que jo, cap a l'aeroport del Prat. Jo tenia 3 anys i 3 mesos.
Deuria hagut de fer fred a Alemanya, perquè jo recordo haver arribat a un clima calorós i humit en comparació, veient per primera vegada bellugar-se les branques de les palmeres.
Pujàrem a un R12 color groc verdós de lloguer, que va haver de ser substituït per un R4 blau abans de comprar-nos el Seat 127 groc i el meu pare tenir el Seat 132 blanc de l'empresa. Vam arribar a la gran casa amb el seu jardí tant immens com descuidat, que calgueren setmanes per anar-ho descobrint. Deu ser prou difícil trobar una casa amb un jardí d'aquestes qualitats entre cultivat i salvatge. Entremig d'arbres i matolls creixien un cirerer i un pruner dels que menjavem els fruits. Baixant escales s'hi arribava al nivell a on hi havia una piscina (sense dispositiu de neteja), un estany amb nenúfars i peixos de colors (sense oblidar-nos de les granotes que ens cantaven a les nits), gàbies buides de gossos i una bolera. Baixant encara més, s'arribava a la zona rústica de la propietat, un hort ras amb figueres de fruit blau a una vora. A l'altre costa hi havia un galliner habitat. Tenia portal a on avui s'estén el carrer de Pere Quart.
Corrien per allà els gossos: “Venaquí”, “Tom” i un gat pardús tigrat. Però els meus pares es van decidir comprar un gos que fos veritablement nostre, un pastor alemany de la família que vam anomenar “Rex”. Va ser amigable i tan llest que fins i tot feia sonar la campaneta amb corda de la porta d'entrada perquè li obríssim. Després va resultar que aquella ventrada, d'un criador de Matadepera, va estar infectada de borm i el nostre s'havía de morir. Just a temps per deixar aquella casa i mudar-nos a la primera planta d'una casa de pisos a la Rambla de Sabadell. Doncs la casa fantàstica no estava condicionada per viure-hi els mesos freds. L'aïllament tèrmic era pèssim i encara posant una sèrie de radiadors elèctrics, la temperatura mai no pujava dels 17 graus. A la part de baix vivia una família de parcers (colonos). El telèfon era compartit amb ells, de manera que havien de ser cridats a dalt quan rebien trucades.
Els meus germans anaven amb tren al Col·legi Alemany que llavors es trobava a una casa preciosa pujant l'Avinguda del Tibidabo de Barcelona. Els meus pares em van trobar un lloc a una llar d'infants que estava al Camí antic de Sant Cugat a Sabadell, una cooperativa de pares de Sant Cugat dels quals sembla que molts van ser professors. Allà vaig començar a aprendre el que per a mi era “catsellar”, és a dir “que ets allà”. Més a baix de la llar d'infants es trobava el “Picadero”, un asil de cavalls jubilats encara prou forts per donar un volt amb els meus germans, però no ja amb el meu pare.
Els meus pares van comprar un terreny al carrer Sardanista Serra, el qual al principi resultava molt gran perquè incloïa sense delimitar quatre parcel·les més. Ens van explicar que la propietat (El Rancho) havia sigut d'italians i que al marge superior esquerra va haver-hi estables amb vaques de llet. Seguia allà una caseta senzilleta amb algunes manques de construcció. A dins es baixava a una bodega excavada a uns metres de profunditat a terra, que malauradament no es va poder mantenir construint la casa. Creixien a la finca un gran xiprer, una figuera, una pomera borda, un llorer, una olivera, dues palmeres, arbusts de baladre i de lilà i hi quedaven vinyes intentades de cultivar que ja eren mortes. Els baladres i els arbres s'havien pogut integrar llevat del xiprer, la figuera i la pomera. Creixent sol hi havia bledes i menta. Fora de la nostra parcel·la hi creixien unes figueres més, un nesprer, dos til·lers i un bosquet de plantació, no gaire antic, on hi venien dos homes de Sabadell d'uns seixanta anys, amb un 600 blanc, a cavar tòfones. Perquè no entressin “domingueros” a la nostra parcel·la-la, els meus pares van plantar una renglera de gira-sols. Venint de la Rambla de Sabadell, ens agradava passar allà hores d'esbarjo amb tranquil·litat i aire fresc ple de bones flaires. De nen no vaig poder gaudir gaire de la ciutat de Sabadell, pendent sempre que em portessin de la maneta a tot arreu, respirant-se a la meva alçada més gasos i pols del tràfic. Quin alleujament poder caminar un trosset sol amb tranquil·litat.
Música descriptiva de l'ambient:
Un vespre vam passar pel terreny i vam sentir miolar una gateta jove que no aconseguia baixar sola del til·ler més petit. L'ajudàrem a baixar i es quedà tota agraïda amb nosaltres fins al dia que es va perdre. De nom li posàrem “Blitz”, que en alemany vol dir “Llamp”. El maig de 1978 ens vam mudar a la casa de Bellaterra i des de llavors, naturalment, m'agradava fer les meves passejades de les quals mai no m'en vaig fer mal. Un lloc a on m'agradava anar era la vall que s'estèn al carrer Pere Quart, que el 2013 havia quedat zona verda. Allà vaig seure moltes estones tocant la flauta.
Recordant herbes i flors, les senyals de la primavera eren el lligabosc i la ginesta, i a part del romaní ens agradava molt collir els brots de fonoll salvatge per posar a les amanides. Les mores són certament més gustoses a Alemanya. També a Bellaterra en creixien dues classes diferents: la comuna i una altra que creix baixeta, de fulles un xic piloses i més clares, punxes menys agressives i fruits més petits i més gustosos.
Pel que fa als animals, part dels reapareguts esquirols destacaven les granotes. També van aparèixer uns llangardaixos d'uns 30 cm de llargada, color verd lluent amb panxes grogues molt bonics, que podrien haver sigut llençats d'un terrari. Un va ser caçat pel nostre gat, l'altre aparegué partit a la via del tren. Si algun dia veieu una serp, us podeu alegrar perquè serà inofensiva encara que sigui llarga i gruixuda. Al principi de cada tardor sorprenien grans teranyines molts cops esteses al mig de senders estrets per aranyes espectaculars de les quals no voldríem patir la picada. Tornen a veure papallones tan precioses com aquesta
A finals dels 70 se'n veien moltes, després ja no. Una afecció de les gespes era la saurana, que als punts afectats deixava teranyines i feia dessecar-se la gespa afectada circularment; uns jardiners locals tenien un remei fort per combatre-la, que no van voler aplicar. AIxí, almenys no ens vam intoxicar. En principi, el Vallès no és terra de gespa. Al Col·legi Alemany per exemple van sembrar gram directament, que és més robust. No sé si al costat de l'antic Hostal Montserrat encara hi canta el rossinyol; vivint-hi nosaltres sí que s'en sentia cantar un a les parcel·les lliures. També acudien per fer els seus nius de fang en forma d'aljaba a la vora de la teulada unes vespes depreda-cucs molt curioses (Trypoxylon rejector?).
Com a animals domèstics es passejaven per carrers i cases gats i gossos. Res millor que un gos geniüt per distreure del fet que a la casa hi viu bona gent. La palma en encalç, categoria rere tanca, se la guanyava el pastor alemany que hi havia a la volta que puja a l'Avinguda del Film. Poc temps després d'haver anat a viure a Bellaterra, amb la casa encara sense tanca, ens va venir a veure un píntxer ben graciós que el meu pare va empaitar perquè no li agradaven els gossos petitons. Era un Dobermann el que van comprar i anomenar “Asta”, una femella carinyosa amb nosaltres i hostil amb visitants. Uns mesos després d'haver passat la llavors obligatòria retallada d'orelles, va englotir un ham enverinat als turons de Terranova i va morir en poques hores. No va ser l'única víctima d'enverinament a aquell indret. Un temps després vam tenir el següent pastor alemany que també es deia Rex, el qual abans de complir dos anys es va tornar primer contra mi i progressivament contra tota la família i es va traspassar a un senyor que vivia sol. El 83, quan els meus germans se n'havien anat a estudiar a Alemanya, el meu pare en tornar de l'estació, va deixar pujar al cotxe (llavors ja un Seat 127 Fura blanc) a un canitx negre (identificat per una veïna com “de raza francesa”) que li vam posar “Stroppi” de nom i ens va durar uns 13 anys.
Bona part del temps, els carrers eren trepitjats per més potes que peus. El que també assetjava a les herbes i matolls eren paparres, que sembla que a part d'agafar-se només als gossos, tampoc no feien aparèixer cap cas de borreliosi – o sí que fou que la patien alguns gossos que es tornaven contra nosaltres? Quins temps de pau en comparació a avui dia que han sortit els mosquits tigre i la leishmaniosi.
Per trobar-se la canalla i el jovent, res millor que el cau del Grup Escolta Bellaterra (GEB), doncs ja separava el fet d'anar a col·legis diferents. Al cau, a més dels campaments d'estiu (recordo: Seurí, Campelles, La Farena i Oix) fèiem activitats i fins i tot excursions per grups amb acampada (com la travessa Castellcir – Centelles). Els primers anys vam anar només amb fulard, més tard amb més disciplina i camises de colors uniformes.
