Maria Codina a la platja de Caldes d'Estrac, 1920. Foto: Cedida

 

 

 

 

 

Maria Codina, la meva mare (Sabadell, 1896 – Bellaterra, 1978), va fer en la seva joventut un seguit de bones fotografies.

 

No era freqüent, en el Sabadell de la primeria del segle XX, endevinar-hi una noia que practiqués amb encert aquest art, novell en aquells anys. L'ambient menestral imperant en la ciutat i les inquietuds de les joves, allunyades d'activitats que suposessin la utilització d'aparells sofisticats, no propiciava pas cap neguit creatiu i menys quan a les fembres se les orientava cap a terrenys  força allunyats de l'us d'una càmera  fotogràfica.

 

Posat a sorprendre'm, em costa admetre que els meus avis decantessin la seva filla vers afeccions que en aquell moment podríem titllar de força novadores. Però la realitat em desmenteix, ja que el senyor Domènec Codina va obsequiar la filla amb una càmera Kodak, amb la que podia impressionar imatges sobre pel·lícula negativa 9×12. I es clar, amb una eina com aquella i amb una dosi de demostrat refinament, Maria va aconseguir excel·lents negatius que ella mateixa cuidava de processar.

 

La passió li durà sis anys llargs. Del 1916  fins al 1922, el del seu matrimoni amb Joan Vila Puig, pintor sabadellenc amb qui va tenir un complicat prometatge. Prendre marit i canviar de vida era un fet freqüent en aquells temps: casar-se comportava deixar enrere un seguit d'activitats que no es consideraven primordials per la vida en parella.. Se'm fa estrany però, que el pare -artista d'ofici i de fets- no influís positivament animant la seva muller a seguir practicant la fotografia. No ho devia fer, almenys la realitat així ho demostra.

 

Durant aquest període, relativament breu, Maria no va perdre pas el temps. Amb la seva Kodak va captar imatges molt reeixides dels pares i familiars, panoràmiques del Sabadell ancestral, records de sortides i viatges, repetides visions de Caldes d'Estrac -poble en el que va passar una llarga temporada- barques, pescadors i pagesos, infants i vells, dones rústegues…  Clixés que són tot un document a més d'autèntiques obres d'art. 

 

La càmera que utilitzà la mare va desaparèixer durant la guerra civil. Conservo -en una deliciosa caixa de fusta de la casa Kodak– sobres de revelador, encara precintats, material sensible de cent anys enrere (evidentment més que caducat) i per descomptat tots els negatius fets per la mare, que trobo d'una gran qualitat. Ho confirma el fet que al positivar-los s'aconsegueixen còpies perfectes, tal com advertirem l'any 2011 en ocasió d'una exposició Vila-Puig, que va tenir lloc a la Fundació Palau i Fabre de Caldes d'Estrac, quan s'exposaren una dotzena de fotografies de Maria Codina, sobre motius d'aquella població: escenes de platja, barques a la sorra, l'emocionant arribada d'un llagut en un dia de mar grossa, retrats de la gent del mar. Varen tenir un gran èxit.

 

La mare forma part d'un nombre infinit de persones sensibles, que al llarg del temps han deixat el seu rastre en obres que segueixen desconegudes i es mantenen en el més absolut anonimat. Crec que ella i qualsevol ignorat artista, mereixen ésser redescoberts i valorats degudament. He volgut fer-ho avui amb la mare: era un deure pendent.

 

 

 

 

Bous traient una barca a Caldes d'Estrac, 1918. Fotografia de Maria Codina