Joaquim Viñolas i Santiago Vila-Puig filmant a Sant Cugat – 1967 Foto: Cedida
Em costa molt acomiadar-me d'un amic. Se'm fa difícil dedicar un darrer esguard, dir adéu per sempre a aquell amb qui he conviscut d'antic, rebent tothora un tracte agradós i afable.
Avui ho he fet -ben a contra cord, per cert- amb Joaquim Viñolas a qui darrerament he vist doblegar-se sota el pes feixuc i inexorable dels anys. Superava els noranta: una llarga trajectòria . La seva cursa -la vida ho és, ho sabem bé- ha arribat al seu fi.
Mentre contemplava l'amic prostrat en el seu llit, immòbil, ulls closos, silent, anava rebobinant -ho dic en terme cinètic- la llarga pel·lícula del nostre camí compartit.
Aquest s'inicià en plena joventut -tan ell com jo encara solters- coincidint a Sant Cugat, el seu poble d'adopció, a casa dels Marlet. Joaquim ja rondava la Mariona, filla única del patriarca -el meu inductor al jazz de grata memòria- que solia convidar-nos sovint a les jam sessions que organitzava a la seva torre situada prop de l'estació, en les que Joaquim prenia part tocant el contrabaix. Meravelloses trobades, que passats seixanta anys encara recordem i enyorem.
Però, Viñolas a més de tocar el contrabaix, dibuixava, pintava, feia escultura, escrivia poemes i… rodava cinema, tot impregnat del seu personal i innovador segell. Les xerrades que hi he mantingut sobre tots aquest temes i d'altres no tenen fi ni compte. Era gratificant parlar-hi i certament arriscat intentar mantenir una opció conservadora prop d'ell. Les meves, ho eren força encara en aquells anys, és per això que no puc deixar d'agrair-li el trencament que aquelles reflexions obraren en mi, aconseguint portar els criteris propis vers un horitzó molt més fresc i novador.
Sempre que anava a la seva casa, em feia pujar a l'estudi per mostrar-me la darrera obra en la que estava treballant. Al posar el quadre al cavallet em deia:
-Fixat en aquestes qualitats, són gairebé còsmiques. Jo mateix quedo sorprès d'haver-les aconseguit
I és que certament la pintura de Viñolas te un component còsmic. Són fragments de l'univers immens que ens envolta en el que es mouen misteriosament astres i cossos siderals.
En altres ocasions ho feia amb una de les seves originals escultures, que sempre batejava apropiadament. “L'arbre del bé i el mal, sense la poma” va titular la que em mostrava aquell matí. Excel·lent!
Peró, sens dubte la relació més intensa que he mantingut amb ell i Octavi Galceran -un tercer amic també fabulós- fou arrel de la nostra comuna passió pel cinema. En els llunyans seixanta, Viñolas -que ja havia rodat alguns fils de 8m/m molt interessants- ens va demanar de col·laborar amb ell. A mi m'encarregà de la càmera. El muntatge i sonorització a l'Octavi. Els resultats foren certament feliços. “Poema en cincs”, “El ultimo” “Testimoni” i “La nosa” obtingueren el beneplàcit de jurats nacionals i internacionals. Tot un èxit.
El rodatge dels films va resultar sempre gratificant i emotiu, tan les preses exteriors com les que fèiem a les golfes de la torre dels Viñolas a Sant Cugat, estan farcides d'anècdotes i moments plens d'emoció. Ens acompanyaven sempre una colla d'amics, participant del rodatge col·laborant també com ajudants o simples testimonis del mateix.
Les posteriors projeccions en llocs públics -un dels mes atractius del moment fou la sala del Centre Excursionista de Catalunya del carrer de Paradís- exultaven al visionar els films de Viñolas. La polèmica estava generalment servida i les opinions anaven de les felicitacions entusiastes a les critiques més severes. Apassionant!
Amb Mariona i Joaquim Viñolas ens trobàvem sovint a Campelles, el deliciós poble pirinenc on hi tenen una agradable casa de fusta i pedra. No oblidarem mai les llargues converses prop del foc o els esmorzars a la galeria envoltats de natura, aire pur i pau absolutes.
Avui, ell desaparegut, apareixen amb força i no podem per menys que rememorar el sens fi de records que ens porta la seva absència, que arrossega, com no, moments enyorats de la nostra vida.
Quim! Et tindrem sempre present!
