Era petit o, millor dir preadolescent. Els estius a Bellaterra s'allargassaven de juny a setembre. Aleshores van arribar dues famílies, totes dues amb el mateix cognom. L'una es va instal·lar en una de les cases que havia fet el meu avi, i que dona a la plaça Maragall.

 

Eren el Pere i l’Angelina amb tota la seva nissaga. Els altres Riba van ocupar una casa del Roig al passatge Casimiro Cots. Era una casa adossada i que formava part del que ara se'n diu centre comercial. Anava des de les botigues de la plaça Maragall (colmado, carnisseria, pastisseria) fins al capdamunt del passatge abans esmentat. Les cases encara hi són i segueixen ben adosades.

 

Doncs aquí s'hi van instal·lar els altres Riba, amb el Feliu (abans li dèiem Fèlix) la Pepita i tota la seva fillada. L'estiu feia amistats fonedisses però el fet que els fills del Feliu i la Pepita anessin al Tagore va fer que ben aviat forméssim colla, especialment amb el gran, el Josep Maria, perquè anàvem a la mateixa classe. Els Riba no van trigar a enamorar-se de Bellaterra i buscar un indret per fer-se la casa.

 

El Feliu i la Pepita van triar, crec, el turó mes alt de Bellaterra, i un cop comprat i pagat, va ser un lloc d'aventures per a nosaltres. Així que podíem ens en anàvem al bosquet del turó, que per a nosaltres eren els límits territorials del llogaret. Sempre vaig tenir el pare Riba com un home paternal i abocat als seus fills, amb aquella protecció que permet no témer res. Però també l'he tingut per un veí discret i amic de tots, donat a participar en el que fos però sense voler cap mena de protagonisme. Això despertava en mi una certa veneració.

 

Encara ara, quan el veig, el saludo sense creuar massa mots, perquè em segueix despertant aquella veneració. No cal dir que el Feliu deu tenir un tresor d'imatges i records d'una Bellaterra que no tornarà, però que bé pot servir per a construir-ne una altre adient als temps que corren.